Associació de Relataires en Català


“La tomba de les llumenetes”, d’Akiyuki Nosaka
1 Octubre 2010, 1:59 PM
Filed under: Club de Lectura Virtual ARC, Curs 2010-2011, Recitals

La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka

Tertuliana Crítica: Alícia Gataxica

Akiyuki Nosaka, l’autor, va néixer en 1930 en la ciutat de Nakamura, situada en la prefectura de Kanagawa; el seu naixement va provocar una greu malaltia a la seva mare, que, per això, no podia fer-se càrrec dels petits i la família es va traslladar a viure amb la seva tia; no obstant això, la seva mare es va recuperar i la família va tenir una altra nena, Keiko. En 1945, durant els intensos bombardejos americans, el seu pare va morir i la seva mare va emmalaltir greument. Poc temps després, la seva germana també va morir a causa de la malnutrició.

La història que Hotaru no Haka (títol original de La tomba de les llumenetes) ens narra té claríssimes similituds pel que fa a la seva vida real.

Nosaka és principalment un escriptor de la postguerra, que narra les contradiccions de la societat japonesa d’aquest període, però alhora posa l’accent en les causes que van provocar la participació de Japó en aquest esdeveniment històric. En Hotaru no Haka podem apreciar una crítica a la societat tradicional japonesa, en el sentit de la forma que es va involucrar en la guerra.

Hotaru no Haka és sobretot un al·legat pacifista, però alhora pessimista. L’autor no escatima els detalls a l’hora de descriure la penosa situació de Seita i la seva germana Setsuko, la misèria que estan obligats a viure, la despreocupació de la resta de la societat davant els seus problemes. En definitiva, una sèrie d’esdeveniments i actituds que desemboquen inevitablement en un desenllaç tràgic.

En aquest sentit, us puc recomanar la  pel·lícula d’Isao Takahata amb el mateix títol. Si llegiu el llibre, apreciareu que aquesta segueix fidelment la història de Nosaka fil per randa, però hem de dir que Nosaka és un autor, com gairebé tots els de la seva generació, extremadament realista, així que no trobarem en aquest llibre les dosis de lirisme que es poden apreciar en la pel·lícula homònima, sinó dures descripcions de la realitat, encara que sempre vistes des del punt de vista del protagonista, Seita —alter ego de l’escriptor, sens dubte.

En definitiva, una història trista és una d’aquelles petites històries que amb poques paraules (poc menys de 25 pàgines) té molt a dir-nos. Sobre la gent malvada i sobre la grandesa d’altra gent, sobre la superació i, sobretot, dels nens, com els nens sovint demostren una valentia i una fortalesa molt superior a la majoria d’adults.

Em sembla una terrible lliçó de vida, d’aquelles experiències que malgrat que et fan un nus a l’estómac val la pena conèixer en tota la seva duresa i franquesa. Alhora podem veure l’efecte mirall des de l’altra banda d’Àsia. L’autor de La tomba de les llumenetes està a l’altra cara del mirall i és bo mirar a la gent que hi ha a l’altre costat i veure que malgrat la circumstància orteguiana hem de ser capaços d’entreveure als altres a través del vel. Però sovint ens costa mirar a l’altre costat del mirall perquè, segons LeviStraus,  ens fa por trobar a l’altre costat algú no pas gens diferent de nosaltres mateixos.

Per últim, però potser per a mi més important, vull explicar-vos com em vaig apropar jo a aquesta novel·la. La meva filla va anar al cinema a veure La tomba de les llumenetes quan tenia 10 anys amb els amics en una sessió especial del Saló del Manga. Llavors la vam veure juntes i vaig al·lucinar, perquè era una peli magnífica, amb un tema dur, franc, sense amagar res ni mica de l’esquinçament que provoca una guerra en una família, en uns nens, en una societat civil, i era ma filla que l’havia comprès perfectament qui me l’explicava a mi. El director d’aquella pel·lícula infantil era un director magnífic per fer arribar un tema com aquell sense amagar cap factor de cruesa però, alhora, parlant amb una tendresa extrema que feia estremir, comprensible per a qualsevol nano i sobretot per a qualsevol adult. Des de llavors he seguit les pel·lícules d’aquest director amb un altre director Hayao Miyazaki i Estudis Gimbli i no m’he penedit perquè m’han demostrat que tenen l’art i la intel·ligència de fer arribar a la gent jove els temes importants de la nostra societat de forma clara, franca i alhora amb un llenguatge comprensible i entenedor. Imagino que veureu aquestes pel·lícules com infantils i de manga però doneu-les una oportunitat, i recordeu que han rebut algunes d’elles el Globus d’Or de la Berlinale, o el premi a millor pel·lícula del Festival de Venècia.

Alícia Gili

Anuncis

21 comentaris so far
Deixa un comentari

Estic de cor EN TOT, Alícia. Ja és hora que es parli alt i fort. Ja és hora de cridar als quatre vents que som un 1r món podrit. Tan miserable i vergonyós que ens cal dur els ulls ben envenats per no ferir-los amb aquesta crua realitat que no té nom. Els poderors mengen amb plats i coberts d’or al Saló Oval o d’altres semblants, parlant de la fam del món…El que conta el llibre ESTÀ PASSANT…Cal concienciar joves i vells arreu,a tots que ja n’hi ha prou de girar el cap cap una altra banda i de mirar-nos el melic…,covards!!, anem a missa PEL NOSTRE CEL. Als demés, que els bombin!!

Comentari per TERESA SERRAMIÀ I SAMSÓ

Torno a ser jo. M’havia deixat de comentar el fet de les bombes…Les guerres…I el trist és constatar que l’home, de sempre, juga a aquest joc terrible no volent copsar l’abast real de les seves decisions. En la pel.lícula “El pijama de ratlles” es fa palès que fins que no veu com el seu propi fill ha estat cremat amb els altres, no sent l’amarga esgarrifor de l’odi que l’ha empès contra ell mateix. La dignitat del nen, Seita, la seva capacitat de lluita silenciosa fent de les pedres, pa, el seu sofrir callat doblegat al seu destí sense escarqafalls ni queixes és d’una grandesa inconcebible…Potser sols sent “nens” ho podem comprendre.

Comentari per TERESA SERRAMIÀ I SAMSÓ

Tens raó Teresa, el concepte de caure sempre en la amteixa pedra, és molt real amb les guerres. El llibre d’El nen del pijama a ratlles i La Tomba de les llumenetes tenen moltes coses en comú, la mirada del genocidi des dels ulls infantils.

Però hi ha un altre i es que el genocidi era negat pels alemanys i després ho va ser negat pels americans al japó: o sigui podem caure en el mateix error sense ni immutar-nos. Mira si no Teresa que en pensaven els americans de les masacres comeses:

El General Curtis LeMay refiriéndose al holocausto japonés, escribió en sus memorias sobre el primer bombardeo de Tokio: “1665 toneladas de bombas incendiarias cayeron silbando sobre esa ciudad y olas calientes del horno resultante, zarandeó y lanzó a algunos de nuestros aviones hasta 2000 mil pies sobre su altura original. Nosotros quemamos cerca de 16 millas cuadradas de Tokio. Parafraseando al General Power (quien dirigió la incursión)… Fue el más grande desastre inflingido a cualquier enemigo en la historia militar. Fue más grande que el fuego combinado de Hiroshima y Nagasaki. En sólo dos horas hubo muchas más bajas que en cualquier otra acción militar en la historia del mundo.”

En otra declaración, con gran dosis de cinismo, LeMay dijo: “la gente fue tostada, hervida y horneada hasta morir” (“scorched, boiled, and baked to death”. SIC). Cuando los bombardeos cesaron el 15 de agosto de 1945, 70 ciudades habían sido reducidas a cenizas y más de medio millón de personas habían muerto calcinadas. LeMay filosóficamente dijo: “Si nosotros hubiéramos perdido la guerra, habríamos sido juzgados como criminales de guerra. Afortunadamente, nosotros estamos en el lado de los vencedores.” Robert McNamara, quien en Washington ayudó a planificar el bombardeo de Tokio, Hiroshima y Nagasaki, ponderaba la justicia de los vencedores diciendo: “¿Acaso había una regla que dijera que no podías bombardear, no podías matar, no podías quemar vivos a cien mil civiles en una sola noche?

Llibres com aquests dos ens fan reflexionar, i potser si no evitar q

Comentari per Alicia

bàrbaries com aquesta, al menys ser conscients del que la humanitat es capaç i no tant cínics com hem vist en les declaracions de les autoritats amercianes

Comentari per Alicia

Al ser el primer llibre que es comenta la meva opinió personal és que és una història massa forta per començar, es clar que el meu estat d’ànim no és el més apropiat per aquest tipus de lectura.
Passaré pàgina i començaré en Novembre.
Una forta abraçada.

Comentari per irene tironi

Hola Irene:

Sí que és cert: estem davant d’una història molt forta. Però seria igual de forta tant si ens serveix per iniciar un Club de Lectura com si ens serveix per tancar-lo. I el que sobretot també és ben veritat és el que comentes tu mateixa: que cada lectura varia en funció del moment en què la llegim.

Sigui com sigui, jo prefereixo quedar-me amb la tendresa que es desprén de l’amor que sent el nen per la seva germana. Al costat d’escenes que ens poden fer esgarrifar pel dolor que traspuen, en trobem d’altres que ens posen la pell de gallina per l’afecte que mostren.

Sílvia Romero

Comentari per Llibre

No sabem res de l’infant, no el coneguem de res, i en les quatre primeres pàgines ens descriu la mort per inanició del nen, per defalliment extrem, davant l’absoluta manca de compassió de tothom. Aquest inici és esgarrifós, et corprèn, i et manté atent a un relat en què ràpidament copses que no és ben bé ficció, hi sents la veritat en cada paraula. Indirectament també ens mostra com els condicionants culturals poden fer que el sentiment de pietat vers un altre individu, les emocions i la moralitat individual, restin solapats per les necessitats de la nació, un país en guerra.

Després ens donarà més detalls, ens situa la història en la ciutat de Kobe, els bombardejos de 1945 pels americans, ens explica què els passa als pares dels dos germans orfes, els records de les menges que cuinava la mare, com el germà té cura de la germaneta, i el que és capaç de pensar que faria per alimentar-la…, imatges de gran impacte, atroces.
En aquest moment del llibre, quan descriu la fam extrema, he pensat que només es pot narrar així, tan creïble, amb moltíssima mestria, evidentment, però també si l’escriptor ha viscut aquesta experiència, i m’ha vingut al cap el llibre de Saint-Exupéry, “Terra d’homes”, on ens explica la set que passen els seus personatges, dos pilots enmig del desert, després de patir un accident aeri. La descripció física de la set extrema és memorable, també està basada en l’experiència de l’escriptor, i com la de la fam en el conte de Nosaka, al meu entendre, resten en la història de la literatura. En el desert del Sàhara, a diferència de la devastació de la guerra en Kobe, hi troben un beduí que els torna a la vida, és el símbol de la solidaritat i l’amor entre els homes, absent en una societat japonesa devastada, vençuda.

Mai no havia llegit res d’aquest autor japonés, i agraeixo la tria, tan encertada. Ara provaré de cercar la pel•lícula, que pel que dius també és molt recomanable, i la veuré amb el meu fill de 10 anys.
M’agradaria fer una entrada el meu bloc parlant del llibre i la pel•lícula, si finalment l’aconsegueixo…; faria un enllaç al club de lectura virtual de ARC, si us semblés bé.

Comentari per xantalam

ups, “no el coneixem de res”, perdó!

Comentari per xantalam

Per descomptat que pots fer l’enllaç. Bona idea!

Gràcies,

ARC

Comentari per relatsencatala

Xantalam estic d’acord amb tu, que l’extrema duresa i les atrocitats son descrites amb un realisme que et fa pensar que l’autor sap de que parla, i la comparació en l’escena del desert la trobo molt encertada.

En el blogg de tertulies que fem alguns relataires està penjada la pelicula on line:

Comentari per Alicia

Vinga, per polemitzar una miqueta, diré que a mi “La tomba de les llumenetes” m’ha decebut. Reconec els seus mèrits: la descripció freda dels horrors de la guerra, narrada amb una prosa gairebé periodística, de documental; la distància que pren el narrador, que no es rabeja en les desgràcies; l’original estructura del relat, que revela en les primeres quatre pàgines el desenllaç de l’odissea dels nen protagonista, per tot seguit passar a narrar l’acció en flashbacks.

Aleshores perquè no m’ha agradat? Doncs perquè l’he trobat fàcil, efectista, buida. Em sembla una història que qualsevol escriptor mínimament hàbil i amb un cert ofici pot escriure sense gaire entrebancs. No costa pas gaire acumular atrocitats sobre uns pobres protagonistes indefensos. Però sobretot (sobretot!) el que menys m’ha agradat, és que utilitzi el pitjor truc de tots: que els protagonistes siguin nens! La mateixa història protagonitzada per un adult hauria perdut força, hauria quedat en un no-res, el lector potser n’hauria sortit indemne. Però el fet que un nen sigui l’objecte de les desgràcies assegura al lector el nus a l’estómac, la incomoditat. És una recepta infalible: si voleu tragèdia, heu d’incloure un nen malalt al vostre relat. Tant si sobreviu com si traspassa, la llagrimeta la teniu assegurada.

El problema amb les truculències, però, és que el seu abús fa que perdin efectivitat. I és el que a mi m’ha passat amb la novel•la. Davant la successió de amputacions, supuracions, defecacions (i un llarg etcètera que m’estalvio!) he sentit l’alè de l’autor darrere el meu clatell: “Ara veuràs, lector”, em deia. “Ara faré que la palmi la mare… I li sortiran cucs… I ara li toca a la germaneta…”. Cada desgràcia és més terrible que l’anterior, però arribats a un punt m’he sentit aliè a tot plegat, m’era indiferent el destí del nen (que, d’altra banda, ja coneixem: al principi se’ns diu que ha mort), tot m’anava semblant fals, d’un efectisme barat. Els que vam seguir amb els cors encongits les vicissituts de “Marco” i “Heidi” ja sabem com les gasten els japonesos! No ho he pogut evitar: llegint la novel•leta veia els dibuixos japonesos, amb aquells rostres tots iguals (els ulls ben grossos, les boques menudes, les galtes vermelles). Els mecanismes són els mateixos, fixeu-vos-hi: nens i nenes orfes que es mouen (i miren de sobreviure) en el món convuls dels adults, aquí agreujat per una guerra. A la novel•la de Nosaka inclús tenim la Rottenmeier de torn, encarnada en la vídua que acull durant una temporada als dos orfes i s’aprofita d’ells.

Malgrat tot, m’ho he passat bé llegint el llibre (encara que potser m’ho hauria d’haver passat malament… aquest era l’objectiu de l’autor…). I llegiré l’altra novel•la curta del volumet, “Les algues americanes”. Diu que en aquesta hi ha humor, que és precisament el que més he trobat a faltar a “La tomba de les llumenetes”. L’humor que, com a contrast, sempre és present en les grans tragèdies.
Vladimir.

Comentari per Jordi Masó Rahola

No acabo d’estar d’acord amb això que comentes. És veritat que un “truc” molt gastat per part dels escriptors és col·locar com a protagonistes nens o nenes a qui les circumstàncies els superen (i en aquest cas, molt).

Però particularment no ho he vist com un recurs fàcil, sinó com una denúncia autèntica. Els nens, les nenes, malauradament, són els més dèbils i els qui reben més cops davant d’un conflicte.

Bé… són formes diferents d’enfrontar-se a la lectura.

Sílvia Romero

Comentari per Llibre

No ens adonarem mai de la crueltat d’una guerra i el desempar de les criatures, les dones i els vells. La narració és l’explicació en termes sòrdids, denigrants i vexatoris a què es veu sotmès el protagonista,un adolescent,que mor en una estació de tren,de dissenteria enmig dels seus propis excrements; després que la germana, una nena de quatre anys, hagi mort del mateix en una cova.
La guerra feta a les cancelleries té com a gran víctima la gent. La guerra no ha estat mai noble. No, però actualment és freda com el glaç. I ni les llumemetes que el protagonista té desades en la caixa de ferro que queda estampada a la paret il·luminen altra cosa que la misèria moral que tenen els grans estadistes i la misèria física que pateixen les víctimes.
És un conte escrit amb mà ferma i que no recula davant cap circumstància per més atroç que sigui. És una denúncia que sobrepassa els bombardejos B29 que els americans van sotmetre el Japó, sinó que té un abast universal i és intemporani.
si l’autor, Akiyuki Nosaka, pretenia o no fer una denúncia social, ho desconec.
Però des del començament a l’acabament és la història anònima, un xicot qualsevol, en Seita, que agafa dimensions universals.
És un bon conte, encara que no contingui situacions de plaer, però hi ha una part del món que, si alguna vegada les ha viscudes, ja no les viu.

Comentari per LAVÍNIA

Jo Vladimir, en general podria estar d’acord amb tu, de l’us fàcil dels nens. Però amb aquest cas penso que no es tracta d’això el que pretèn l’autor, ja que al ser una obra gaire bé autobiogràfica, explica la seva pròpia experiència.

De fet crec que en les grans guerres els nens tenen la mala costum de ser els que més pateixen i això es refflecteix al cinema i literatura: El nen del pijama a ratlles, La vida és bella. De fet en el llibre que em escrit fa poc sobre els nens soldats, els protagonistes patidors de forma esfereidora son nens, però no crec que sigui un recurs fàcil (de fet això ens fa passar per un llibre difícil) Aixi que sí que potser hi han cassos d’utilització de la lllagrimeta i el sentimentalisme per arribar al lector de forma fàcil, però no crec que sempre sigui així.

Comentari per Alicia

Suposo que va a gustos, tot plegat. Entenc el que comentes, Alícia. Però no puc estar d’acord quan dius que les guerres els que més pateixes són els nens. De cap manera! A les guerres pateix tothom, nens, homes i dones, i sovint tots són igual d’innocents (s’hi veu afectada gent que se li enfum la guerra, la política i els fanatismes, i en aquest terreny tant innocents són els nens com la majoria d’adults). La innocència dels nens és un tòpic que a vegades s’hauria de revisar…

Ara, sobre això de que el llibre sigui autobiogràfic, hauríem d’esbrinar si és cert. Ho dic perquè si és així, aleshores no calia que el protagonista morís, ja que el propi Nosaka no va morir pas, oi? Una prova més de que l’autor buscava la manera de colpir al lector, i en aquest cas d’una manera tramposa al meu entendre: si la novel·la és autobiogàfica, si en Seita és el Nosaka, ¿perquè el protagonista mor? Doncs per pur efectisme, per arrodonir la tragèdia. Estarem d’acord en que si el protagonista hagués sobreviscut, l’efecte en el lector hauria estat un altre.

Comentari per Jordi Masó Rahola

No sé si el que pretén l’autor de La tomba de les llumetes és provocar “la llagrimeta”, Vladimir, però el que és cert és que el patiment dels nens els fan més vulnerables a la mort. Les causes: pel desempar, per la gana, la por…
D’altra banda, la manera com ho explica l’autor és distant, neutra… Són les imatges que descriu les que fan que siguin impactants. No ho creus així?

Comentari per LAVÍNIA

Estic d’acord Lavinia, crec que l’autor no es “regodea” gaudeix de les imatges, si no que les deixa, descrites, impactants, per que el públic decideixi. Per bé o per mal.

Comentari per Alicia

Lavina i Alícia: estic d’acord, de fet ho vaig escriure a la meva primera intervenció, deia així: “Reconec els seus mèrits: la descripció freda dels horrors de la guerra, narrada amb una prosa gairebé periodística, de documental. La distància que pren el narrador, que no es rabeja en les desgràcies;”. Penso que aquest és el mèrit principal de la novel·la. Però això no vol dir que l’exagerada acumulació de truculències no tingui un objectiu clar: commoure al lector. Curiosament, a mi l’exageració en tanta desgràcia, més que impactar-me va deixar-me fred, per molt que s’insisteixi en el suposat caràcter autobiogràfic de l’obra, què voleu fer-hi! Per fer una comparació en un altre terreny: el cinema “gore” quan tendeix a exagerar les dosis d’hemoglobina i amputacions, deixa de fer por i passa provocar el somriure… Doncs el mateix va passar-me amb el Nosaka.

Comentari per Jordi Masó Rahola

Si, entenc el que dius, el gore a mi també em fa somriure, però és un tipus de cine que vol realmetn aixecar un somriure. Nosaka crec que no.

Comentari per alicia

Encara que amb retard, vull afegir un comentari, tot i que breu.

Crec que amb aquesta obra l’autor aconsegueix impactar al lector.
I no pas perquè expliqui res que qualsevol persona mínimament conscient del que passa en el món no sàpiga amb antelació, sinó perquè es constata una realitat crua i repetida un cop i un altre cop al llarg de la història, com una assignatura pendent per part de la Humanitat, i ens recorda d’alguna manera els deures que tenim encara per fer.

Li trobo algun excés en l’acumulació de truculències sobre el personatge principal, del qual a més a més sabem el final des del principi, però em consta que de vegades la realitat és capaç de semblar ficció, de tan excessiva.

Va ser un bon suggeriment, aquest llibre, que m’alegro d’haver llegit!
Una abraçada a tots els comentaristes anteriors, i si encara hi ha algun de posterior, també!

Comentari per Unaquimera




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: