Les veus del Pamano, de Jaume Cabré
Tertuliana Crítica: Lavínia
La Tina, una mestra que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d’un vell edifici escolar del poble de Torena, un poble imaginari del Pallars Sobirà, que és a punt de ser enderrocat. Quan anava a sortir, els paletes li donen “ això ho hem trobat rere la pissarra (…) com el tresor d’un pirata” (pg. 26) de manera casual “en un forat negre”.
Aquesta troballa és el desencadenant de l’obra. És una caixa de puros que guarda un secret: tracta d’uns quaderns manuscrits en forma d’una llarga carta en què l’Oriol Fontelles, un antic mestre dels anys quaranta, en plena postguerra, explica la seva vida a la seva suposada filla.
Són uns temps convulsos, quan el franquisme mostrava el costat més cruel, venjatiu i corrupte en què totes les capes socials estaven implicades: l’alta burgesia rural en combinació amb el poder militar i eclesiàstic, a les quals cal afegir part de les classes populars, “com els de ca Birulés, ca Savina, l’estanquera de Torena” per exemple (pg. 83).
Enfront, i patint les atrocitats del bàndol guanyador, les classes populars morien assassinades, malvivien en silenci i també palesaven llurs heroïcitats i venjances davant aquestes forces que els sotmetien. La memòria històrica esdevé més personal que mai en aquests llocs petits en què tots i tothom es coneix, i l’odi i la rancúnia fan difícil l’oblit perquè la convivència diària és obligatòria (recordem que la Ventura triga més de trenta anys a passar pel “carrer del mig” perquè s’anomena “Oriol Fontelles (pg. 82). Una memòria històrica que abasta des dels anys quaranta del segle XX, final d’una guerra civil, les cicatrius anímiques de la qual, encara a principis del XXI, no s’han oblidat. Es podria dir que, en aquest sentit, el poble imaginari de Torena agafa dimensions universals. Tot i que l’actualitat (2002 quan va ser escrita) la democràcia i els aires nous semblen renovar tots els àmbits socials de la petita comunitat rural.
Guanyadors i vencedors són els personatges d’aquesta obra que, a l’entorn del personatge principal, tenen la seva veu personal, configurant la novel·la com una obra coral. És a dir on gran part dels personatges tenen la seva història i actuen com a protagonistes del seu propi món.
Glòria Calafell
10 comentaris so far
Deixa un comentari
Associació de Relataires en Català 
Com l’ambició d’uns pocs desencadena l’odi, les enveges, la POR. És com un teatre de joguina on “unes mans” mouen les peces a caprici confluint les unes amb les altres constituint un entremat de corrents i reaccions internes que condicionen els personatges fins acorralar-los en un carrer sense sortida. Perplexes, els humans, tal com els passa a ells, un bon dia ens preguntem: per què???, tenim un paper, els fils invisibles del qual, es trenen inevitablement uns amb amb els altres fins a fer, un embolic, de la madeixa social que no podran o no sabran o no voldran desfer.Tots ens trobem dins la xarxa “del pescador”…peixos atònits davant el propi espectacle. Perquè això que en diem “vida” es comporta com un huracà que, conscient o inconscientment ens va duent d’un paper a l’altre en un obrir i i tancar d’ulls: som els BONS?, som els DOLENTS?,som BONS I DOLENTS, alhora…??
Comentari per teresa serramià i samsó 7 gener 2011 @ 9:51 AMNo crec en “bons” ni en “dolents”, Teresa. tot i que la novel·la té personatges negatius i altres positius, però és literatura. L’explicació són els conceptes com “venjança”, “traïció” que fan que els personatges actuïn com a una cosa o l’altra. De tota manera tots es mouen per uns interessos que poden ser personals o bé ideològics, de classe…
Comentari per LAVÍNIA 11 gener 2011 @ 9:50 AMM’agradaria que hi haguessin més comentaris. Ningú s’hi anima? Vaaaaaa! que us espero, dones i homes!
Comentari per LAVÍNIA 11 gener 2011 @ 9:51 AMToc de campana. Núm 2: Ningú té res a dir?
Comentari per LAVÍNIA 14 gener 2011 @ 12:26 PMeeeeeeeeeooooooooooooo!
Comentari per LAVÍNIA 22 gener 2011 @ 10:54 PMA mi el treball de Les veus de Pamano em sembla al.lucinant, 1 per les estrategies narratives de Jaume Cabré, cronològiques i d’us del temps, dos pels personatges rodons, complerts que et fan viure una història en primera persona especialment en Serrallac i el seu guió entre dues dates.
Comentari per Alícia 25 gener 2011 @ 4:54 PMÉs una de les novel·les que, personalment, més m’han fet gaudir de la literatura. Quant als personatges de la novel·la, crec que qui té més envergadura és el de l’Elisenda Vilabrú que, junt amb la Teresa Goday de Valldaura de la novel·la Mirall Trencat de Mercè Rodoreda, entre altres; abasta el tipus de personatges que dominen la novel·la i, conseqüentment, l’entorn. Sobretot el d’Elisenda Vilabrú.
Comentari per LAVÍNIA 26 gener 2011 @ 6:08 PMVaig llegir aquest llibre ja fa mesos… un bon grapat de mesos, i per tant no tinc fresca ja la petjada, però va deixar-la, forta i grata, així que puc remenar el solatge i extraure sensacions emmagatzemades.
Furgant per la memòria, retrobo uns primers moments inicials de desconcert, com d’incomprensió.
No van ser prous com per desanimar-me; la qualitat de l’escriptura era prou engrescadora.
Tot seguit, recordo la sensació de ser atrapada per una marxa de frases ben escrites i ben lligades entre si, que transmetien amb molta eficàcia tensió, por, violència…
Aquestes sensacions m’arribaven nítides, sense que el canvi de personatge, d’escena, temporal o d’entorn interrompessin en cap moment la transmissió. Tot al contrari, cadascun dels personatges, fossin principals o secundaris, i cadascuna de les escenes successives col•laborava amb l’anterior i la següent per subratllar la pressió interna que fa avançar l’argument.
I, finalment, aquesta pressió esclata, i la intriga que ha restat a l’ombra, destaca com la raó oculta que justifica ( fins a cert punt! no del tot… ) fets, moments, opcions, obsessions.
Això és el que recordo ara com ara… però em consta que vaig prendre notes de cara a la sessió de comentaris del Club de Lectura de la Biblioteca de la meva ciutat, així que les consultaré i, si veig que hi ha alguna altra cosa a dir,. tornaré a passar per aquí.
De moment, una abraçada,
Comentari per Unaquimera 26 gener 2011 @ 6:21 PMMaite Crespo
Hola Lavínia, jo també vaig llegir Les veus del Pamano.Deu fer més d’un any, o dos, no sabria precisar. En tinc un gran record, ho he recomanat sempre que he pogut; quina meravella! No m’estranya que a alemanya fou tot un èxit de vendes, molt més que a Espanya, que com sempre resta d’esquena a tot el que no s’expressa en l’idioma de la Pàtria. Però això és un altre tema…, o no.
El cas és que el llibre conté un argument que se’t dóna en petites dosis, que vas llegint amb voracitat: els personatges, les situacions, l’ambient, tot et remet a una de les èpoques més tristes de la història del nostre país, ens fa memòria, això que a alguns mai no els hi ha interessat recobrar. I per acabar-ho de adobar està escrit amb una mestria molt cara de trobar, cada paraula és perfectament escollida, es fa entenedor, però no refusa, alhora, l’excel·lència en el llenguatge, la sonoritat esplèndida, la fluïdesa… Què més puc dir? Un llibre memorable, bona elecció!
Comentari per xantalam 27 gener 2011 @ 7:10 PMQuè puc afegir que no s’hagi dit ja?
En tot cas només apuntar que de les dues històries que es desenvolupen paral·lelament al llarg de la novel·la, em quedo sobretot amb la que pertany a la postguerra. Trobo que els personatges, en general, es mostren més coherents amb la narració que llegim.
Amb tot, és evident que l’una sense l’altra no podrien existir, però la història que transcorre en “època actual” de vegades, per al meu gust, perd força i vigor.
Amb tot, “Les veus del Pamano” és una magnífica novel·la, plenament recomanable.
LLIBRE
Comentari per Sílvia Romero 28 febrer 2011 @ 5:36 PM