Associació de Relataires en Català


Els infinits, de John Banville
4 febrer 2011, 2:56 PM
Filed under: Club de Lectura Virtual ARC, Curs 2010-2011, Recitals

 

 

 
Els infinits, de John Banville
Tertulià Crític: Vladimir

 

 

Començaré amb una confessió: sóc un lector compulsiu. Quan descobreixo un autor que m’agrada no em tranquil·litzo fins que no he llegit –i gaudit– tots –absolutament tots!– els seus llibres. Em va passar de molt jovenet amb Cortázar, Calders, Borges, Bradbury i Highsmith. De més gran amb Nabokov, Kafka, Arreola i Bernhard. I entre els escriptors vius, segueixo obsessivament cada llibre que publiquen Marías, Echenoz, Ishiguro, Monzó, Wolff, Fernández Cubas i, molt especiament, l’irlandès John Banville.

 

De Banville vaig començar llegint “Imposturas” (Vila-Matas el recomanava en un suplement cultural) i des de llavors m’he empassat –hauria de dir “degustat” que queda més fi?– totes les seves obres, incloses les tres novel·les negres que darrerament ha signat amb el pseudònim Benjamin Black (i que també us recomano vivament). No us estranyarà que esperés amb candeletes la seva última novel·la, “Els infinits”.

 

Què té Banville que fa els seus llibres tan fascinants? Sobretot una prosa curosa, treballada, en la qual cada paraula compta; una prosa de gran volada poètica, plena d’imatges inspirades; i tot regat amb dosis generoses d’ironia. Sobre els arguments cal tenir present que Banville ha declarat sovint que “l’estil va al davant, i la trama darrere, fent llargues gambades”. Tot i així, “Els infinits” presenta una estampa familiar prometedora: un matemàtic il·lustre en coma, una esposa aficionada a la beguda, una filla desequilibrada, un fill que ve de visita amb la Helen, la seva bellíssima esposa. L’acció té lloc a la casa de camp dels Godley durant un sol dia. Al voltant del matemàtic moribund es mourà la família, els servents i alguns visitants fantasmagòrics.

 

Però el principal encert de la novel·la és el punt de vista, un narrador omniscient com mai no n’haureu trobat cap altre: el Déu Hermes! Per tant, venint d’un Déu no ens ha de sorprendre l’omnisciència absoluta que presideix la veu narradora: tan aviat seguim la història des del punt de vista del fill, com des de la perspectiva del propi matemàtic inconscient (inconscient però amb capacitat de raciocini), fins i tot a través dels ulls de Rex, el gos de la casa! En ocasions els propis déus intervenen en els conflictes de la família Godley, perquè paral·lelament a l’activitat dels mortals, el lector seguirà les evolucions dels immortals: Zeus, trapella, perseguirà la Helen, i Hermes embolicarà la troca amb alguns dels servents. Un embolcall lleuger, proper a estones a un vodevil, que no defuig tractar temes profunds i “seriosos” (no oblidem que, al capdavall, el protagonista és a punt d’anar-se’n a l’altre barri!): la inevitabilitat de la mort, la insignificança d’una vida humana, la memòria, l’oblit.

 

No em puc estar de citar tres frases que vaig subratllar (el problema amb Banville és que si el lector és aficionat a subratllar les frases brillants, els llibres acaben guixats de principi a fi!): “El doll blanc del reactor d’un avió a les altures obre la cremallera del cel pel mig” (una inspirada imatge poètica); “el secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure” (una reflexió lúcida que més tard el personatge argumentarà): “té la closca pelada, envoltada d’una corona de llorers de rínxols brillants i negres, una cara gens saludable, bulbosa, blanca com un plat, i un nas com un dit petit trencat; les mans, grassones i infantils, sembla que estiguin entaforades com taps de suro als extrems dels braços grassos” (una descripció imaginativa, que defuig el lloc comú).

Jordi Masó

 
Anuncis

15 comentaris so far
Deixa un comentari

M’has convençut,Vladimir…El llegiré, el devoraré i fruïré de l’autor i de l’obra. Últimament també llegeixo “compulsivament” però busco, desesperadament, exquisiteses com aquesta de la que tu ens parles: excel.lent!!
I..per a mooooolt anys!!

Comentari per teresa serramià i samsó

Me l’he de llegir, Vladimir. Ho faré, però…

Comentari per LAVÍNIA

Una crònica sobre aquest autor que dóna ganes de llegir-lo i imaginar la vida dels déus irlandesos i universals. Gràcies per la crònica.

Vicent.

Comentari per Vicent Adsuara i Rollan

Vladimir:
Tal com et vaig comentar, en John Banville no és un autor que a mi m’entusiasmi en especial. Però aquesta conclusió precipitada per part meva es deu a la lectura d’una sola novel·la d’ell, que no em va fer el pes.

Així que pugui em poso amb “Els infinits”, per donar-li una altra oportunitat i perquè les teves paraules fan venir ganes d’agafar el llibre.

Gràcies,

Llibre (Sílvia Romero)

Comentari per Llibre

Començaré el comentari, Vladimir, corresponent a la teva confessió amb una altra: jo també sóc una lectora compulsiva!
Tot i que aquesta característica es va instaurar en mi ja fa temps i continua imperant sobre els meus hàbits lectors, he observat que darrerament demano als llibres quelcom més que abans, quan gaudia només descobrint les gairebé infinites possibilitats combinatòries de les paraules… Els prego, per exemple, que atreguin la meva atenció en començar i la mantinguin atreta quan la narració progressa… M’encisen, poso per cas, les novel•les que aconsegueixen que les tanqui amb recança, quan el rellotge m’imposa altres prioritats… Agraeixo mentalment als autors de les obres que, en acabar-les, em resti la sensació de què els temps dedicat a llegir-los ha estat ben aprofitat i tot allò que ha quedat en espera s’ho ha merescut, en comparança…

Bé, un cop aclarit que darrerament m’he tornat més exigent amb els llibres, he de reconèixer que m’ha costat llegir Els infinits.

El vaig començar molt engrescada per la teva ressenya. T’admiro com a autor, Valdimir, i mai m’ha defraudat un escrit teu; per tant, una recomanació signada per tu té molt de pes per a mi. Però Banville no va respondre a les meves expectatives, potser excessives, també cal dir-ho.
Això si, considero el seu escrit bona literatura.
Però, dins la meva modesta opinió, no m’ha resultat una bona novel•la.
Crec que hi ha un “decalatge” considerable entre la part i el conjunt.
L’autor domina l’art de la descripció, no tinc cap dubte. Davant algunes de les que he trobat, llegit i rellegit, mastegat i admirat pel mig d’Els Infinits, m’he tret el barret.
En canvi, al meu modest parer que reconec totalment subjectiu, li manca ritme en la narració. I llavors el llibre tendeix a caure’m de les mans… i començo a tenir present tot allò pendent que espera… i la lectura deixa de ser pur plaer…

L’oriniginalitatdel narrador és evident, no cal dir-ho. Però, fins i tot en aquest punt encertat, arriba un moment en què l’autor tendeix a repetir-se, un cop la sorpresa ja ha estat exhaurida. M’han fet somriure, evidentment, alguns dels detalls referents a la vida dels deus, molt ingeniosos.

Com que, malgrat tot, alguns passatges han estat un goig i m’han ensenyat, cosa que li agraeixo sempre a un autor, i com que la teva opinió continuava tenint un pes específic considerable en el meu ànim, l’he donat una oportunitat a Black. I reconec que aquest cop si he gaudit amb “El lèmur”.
Però aquesta obra mereixeria un altre comentari, en una altre espai, oi?

Feta la mitjana d’ambdues lectures, he afegit “El mar” a la llista de lectures pendents. A no ser que tu em recomanis una altra obra en el seu lloc… Resto oberta al teu suggeriment, si creus que s’escau.

I t’envio una braçada bona,
Maite Crespo / Uq

Comentari per Unaquimera

Hola Maite,
Banville no és un autor de “lectura fàcil”. Al contrari, és un novel·lista exigent, que demana un lector actiu i, sobretot, pacient. Vull dir que si algú agafa un dels seus llibres amb la voluntat -ben lícita- de “passar l’estona” és probable que es trobi atrapat entre les seves llarguíssimes frases, el ritme lent i contemplatiu de la narració, i acabi avorrit (si el que vol és que l’acció avanci). El mateix Banville ha confessat que quan escriu com a Benjamin Black procura que l’acció sigui més important que l’estil de la prosa (s’inspira en Simenon) i així les novel·les tenen més diàleg i passen “més coses”. A “Els infinits” hi ha molt poca acció, tal com dius “li falta ritme” (perquè l’autor no en vol, de ritme), i així és fàcil que si el lector no connecta amb les veus del narrador el llibre acabi caient de les mans. La seva anterior novel·la, “El mar”, també és similar en aquest aspecte, així que si no t’ha agradat “Els infinits”, no et recomanaria “El mar”. En canvi, Banville té dues novel·les anteriors molt més accessibles i igualment memorables que crec que et podrien agradar (de fet, són les meves preferides): “El llibre de les proves” i -sobretot, sobretot!- “El intocable” (però em temo que d’aquesta no n’hi ha tradució al català, és a Anagrama en castellà). No crec que aquesta darrera novel·la et decebi.
Una abraçada!
Jordi/Vladimir

Comentari per Jordi Masó Rahola

Prenc nota de les teves observacions, Jordi:
He posat “El mar” entre parèntesi i he afegit “El intocable” a la llista de futures lectures. Gràcies!

Ens veiem a la següent ressenya?
Fins aviat, espero,
Maite

Comentari per Unaquimera

Hola Vladimir, em permetrás un comentari malgrat que no he llegit el llibre, perquè malgrat tot vaig llegir la teva ressenya el primer dia, i em va atreure fins a cert punt l’autor, però de lectures difícils n’estic plena (ara els Premis de Cortazar que em costen o els Jardins de la Lluna d’una gran complexitat argumental) i he de posposar altres lectures.

Tanmateix el teu comentari em va empenyer a cercar l’autor que no conexia i que no he llegit res, i vaig veure que entre els seus títols hi na molts relacionats amb l’astronomia i la física:
# Eclipse. Editorial Anagrama
# “Copérnico” Editorial Edhasa (1984)
# “La carta de Newton” Editorial Edhasa (1982)
# “Kepler”

i volia saber si els coneixies aquests llibres, i si sabies el motiu del títols si estan relacionats realment amb l’astronomia per la qual tinc falera.

Per altra banda comentar una frase d’Unaquimera: M’encisen, poso per cas, les novel•les que aconsegueixen que les tanqui amb recança, quan el rellotge m’imposa altres prioritats… Agraeixo mentalment als autors de les obres que, en acabar-les, em resti la sensació de què els temps dedicat a llegir-los ha estat ben aprofitat i tot allò que ha quedat en espera s’ho ha merescut, en comparança…

Estic d’acord, és una complaença molt grata que un llibre no es deixi tancar. Però he aprés a través de diverses tertúlies, que llibres que no es deixen obrir, de vegades donen resultats inesperats i sorprenents.

Jo també soc lectora compulsiva, i la manca de temps no em deixa llegir més. Així i tot Banville queda en la butxaca per les properes vacances.

Comentari per Alícia

Hola Alícia,
Copérnico y Kepler són dos dels primers llibres de Banville, escrits quan era encara força joven. No són biografies “típiques” sinó més aviat aproximacions literàries als dos científics, on l’autor gràcies a la seva especial habilitat descriptiva recrea molt bé l’època de cada astrònom. La de Kepler va entusiasmar-me especialment, encara que cap dels dos llibres pot considerar-se caracerístics de Banville. Ara, pels interessats en l’astronomia segur que són dos llibres molt recomanables!

“La carta de Newton” ja és una altra història, és més una novel·la de creació (molt breu, no arriba a 100 pàgines) sore un escriptor que es tanca en una casa a Irlanda per escriure un llibre sobre Newton. (No és dels llibres de Banville que recordi millor, potser és que no va agradar-me tant, però no em facis cas…).

“Eclipse” sí és una novel·la cent per cent banvilliana, i l’element científic és accessori: crec recordar que el títol, apart de les connotacions simbòliques que pugui tenir, es justificava perquè a la part final hi havia un eclipse de sol.

Jo, posats a recomanar, tal com he dir a la Maite abans, triaria “El intocable” i “El libro de las pruebas” com a lectures ideals per començar amb Banville. Si aquestes no us fan el pes, busueu un altre autor, que el mon n’és ple de llibres atractius (i no tinrem mai prou temps de llegiur-los tots!).

Vladimir/Jordi

PD: Ah, i volia afegir un detall curiós sobre Banville i que el fa ben peculiar: a diferència de molts autors britànics que van anar a Oxford, Cambridge, etc, el jove Banville quan va fer divuit anyets en lloc d’estudiar va preferir fer-se hoste d’Air Lingus -la companyia aèria irlandesa- i veure mon. Així que, tot i tractant-se d’un autor amb fama d’intel·lectual i d’escriure llibres “complicats”, no té estudis universitaris i es va passar la primera joventut servint sucs de taronja i safates de dinar a les cabines dels avions… Curiós, oi?

Comentari per Jordi Masó Rahola

Jajaja, està força bé, estic segura que la formació de viatge i coneixent gent pot ser tant interessant com l’universitaria.

Pel q

Comentari per Alícia

[Ui, els dits m’han jugat una mala passada]
…pel que fa a les teves recomenacions, cercaré els llibres que em comentes, però la de Kepler i Copèrnic cauen al sac tard o d’hora segur.

Comentari per Alícia

Vladimir:

Ja et vaig comentar, en un post anterior, que m’agradava la teva proposta perquè era una manera de donar una segona oportunitat a Banville. D’ell vaig llegir, si fa no fa quan va sortir l’edició en català, la seva novel•la “El mar”. Havia guanyat el Premi Man Booker i, a més, la crítica la deixava molt bé. Em va semblar una bona manera, doncs, d’entrar en l’obra d’aquest autor i posteriorment anar aprofundint.

Amb tot i malauradament, “El mar” no em va fer el pes (ara no cal intentar cercar-ne els motius, aquí… potser caldria un altre espai). I vaig optar per deixar temporalment la narrativa de Banville perquè… tinc tants llibres pendents de llegir i tan poc temps, que en algun lloc he de col•locar el sedàs de les prioritats.

Per tant, vaig agafar la lectura de “Els infinits” amb moltes ganes, i més després d’haver llegit la teva ressenya. Però el resultat ha estat, si fa no fa, el mateix que em vaig trobar després de la lectura de “El mar”: no m’ha fet el pes.

Potser, com tu dius, Banville és un novel•lista exigent i jo no arribo al nivell d’exigència que ell reclama en els seus lectors. O no sóc prou activa o prou pacient. Segurament, i sobretot atenint-me a les crítiques que he llegit sobre ell (sobre la seva obra en general), aquests deuen ser els motius.

He llegit el comentari que ha fet Unaquimera sobre aquesta obra, i podria dir que gairebé subscric totes i cadascuna de les seves paraules. El llibre se’m queia de les mans malgrat la seva prosa curosa i elegant, la història que se’m mostrava no m’atrapava, i les reflexions que em planteja trobo que me les posa tan en safata, que precisament em fa mandra reflexionar-hi.

Amb tot, la seva narrativa és excel•lent i el joc que fa vers el punt de vista narratiu està molt ben trobat (malgrat que un pèl repetitiu, com ha indicat Unaquimera).

Un aspecte, però, que sí voldria remarcar és la tria de noms:
– Adam.- el primer home;
– Petra.- la fermesa de la pedra –ben curiós que sigui per a una noia amb les característiques psicològiques que ens mostra aquest personatge… tot i que és l’única, potser, que roman inalterable al llarg de tota la novel•la;
– Helen.- que significa llum, torxa… i és el personatge femení desitjat per gairebé tothom: el vell Adam; el déu Zeus; el mateix Roddy quan es troba trasmudat per efecte de les bromes dels déus; el vaquer Duffy, que comparteix amb ella una estona a soles a la cuina i és un moment de tensió; i òbviament el seu home, el jove Adam;
– Benny.- probablement un diminutiu de Ben –que significa el fill- i no és gratuït que el vell Adam comenta que té la sensació que en Benny ha estat amb ell tota la vida –p. 130-. Tot i que el Benny en ocasions sembla un alterego del vell Adam… i en ocasions sembla el déu Pan –sobretot quan està al jardí, descalç i prenent el sol.

Torno a dir-ho: l’escriptura és excel•lent, però la novel•la no m’ha atrapat.

Potser també sigui perquè si Banville considera que “l’estil va al davant, i la trama darrere, fent llargues gambades”, jo no hi puc estar més en desacord. Per a mi una bona novel•la és aquella que, entre altres coses, troba la comunió perfecta entre trama i estil.

Però bé: gràcies per la proposta i per fer-me agafar, de nou, una novel•la de Banville.

Una abraçada,

Llibre / Sílvia

Comentari per Sílvia Romero

Doncs sí que em sap greu que la meva proposta no hagi agradat a ningú… Què hi farem!

M’han interessat molt els teus raonaments. Només voldria puntualitzar que a per mi una bona novel·la no necesàriament ha de presentar el que en dius “una comunió perfecte entre trama i estil”. Hi ha novel·les esplèndides amb una trama mínima i sense interès en ella mateixa, i que són sostingudes gràcies a la perícia de l’autor (sense pensar-hi gaire, me’n vénen al cap unes quantes: l’Ulisses, Rayuela, totes les de Bernhard, o el cas més extrem: Tristam Shandy, el clàssic de Sterne). I llavors hi ha novel·les escrites amb una prosa funcional però amb unes trames apassionants que atrapen l’atenció del lector (penso en les de la Highsmith o en algunes de l’Auster). Em diràs que aquesta “prosa funcional” és la que convé a les històries d’aquests autors… potser tindràs raó, però jo no en tinc prou amb una història apassionant, vull que estigui escrita d’una manera apassionant: sense tòpics ni llocs comuns, sense la prosa plana dels autors que Nabokov titllava d'”escriptors mecanògrafs”. Però és probable que altres lectors no cerquin això en una novel·la, i en tindran prou si la novel·la “enganxa” o no “et cau de les mans”. Res a dir! Però no és el meu gust.

Però, per si de cas, el propi Banville, demostrant que és un autor de primera, ha invertit el seu credo i ha escrit -sota el pseudònim de Benjamin Black- novel·les on “la trama va al davant i darrere s’arrosega l’estil” (com si diguéssim) i que recomano a tothom que investigui: per mi, estan entre les millors novel·les negres que he llegit! Però no em feu gaire cas: ja vaig dir el primer dia que sóc un lector compulsiu, i d’algú amb aquesta dèria, no se’n pot esperar res de bo!

Vladimir/Jordi

Comentari per Jordi Masó Rahola

Hola de nou:

Tal com he comentat, no sóc la persona més adequada per valorar la narrativa de Banville perquè només he llegit dos llibres d’ell. Amb tot, sí que tinc intenció (quan disposi d’un moment -si és el cas que això arriba mai-) d’agafar per banda les novel·les que ha escrit amb el pseudònim Benjamin Black (si més no per curiositat).

Amb tot, voldria precisar que tampoc sóc fan d’aquelles obres on “la trama va al davant i darrere s’arrossega l’estil”. En realitat valoro molt, moltíssim, l’estil.

I el que intento dir amb això és que no em cal acció trepidant, ni arguments complexos, ni situacions extraordinàries…

Per posar exemples d’obres que tinc com a referents d’allò que jo anomeno “comunió entre fons i forma” (perquè crec que no m’he explicat gaire bé), podria enumerar “El ball”, d’Irène Némirovsky; “La perla”, de John Steinbeck; “L’illa”, de Giani Stuparich; “Una carta molt llarga”, de Mariama Bâ; gairebé totes les d’Stefan Zweig… I suposo que fent memòria podria continuar amb la llista.

Per altra banda, només afegir que m’ha agradat llegir aquesta novel·la, sigui quin sigui el resultat final de la meva lectura. Perquè malgrat la valoració pseudonegativa que en faig (només des d’una percepció subjectiva i com a lectora), m’ha resultat molt interessant i enriquidor conèixer les opinions i valoracions d’altres persones que també l’han llegida.

Ho reconec: m’apassionen les tertúlies literàries (i si no hi dedico més temps és perquè no en disposo).

Fins la propera,

Sílvia Romero

Comentari per Sílvia Romero

Doncs, si més no, ens uneix l’admiració per Zweig, que per mi és un escriptor enorme! A reveure!
Jordi.

Comentari per Jordi Masó Rahola




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: