Associació de Relataires en Català


“Júlia M.”, de Sílvia Romero
5 Mai 2011, 12:14 PM
Filed under: Club de Lectura Virtual ARC, Curs 2010-2011, Recitals

 Júlia M., de Sílvia Romero

Tertulià Crític: Ferran Planell

 

Per molt monòtona, plana i previsible que ens pugui semblar la vida, i em refereixo a cadascuna de les nostres ­–de vides–, dóna moltes voltes. I entre de tantes ­–vides– que tantes en donen –de voltes–, no es pot esperar sinó, que algunes o moltes d’elles, acabin entroncant-se. Això que sembla tan natural, i en ser-ho, tan assumit alhora, no desperta les mateixes inquietuds entre nosaltres. Sempre hi haurà qui dóna per fet i per bo tot el que li escau, i qui del que li escau en fa un motiu de recerca. És precisament d’un d’aquests dels que jo anomeno inquiets ­–inquieta en aquest cas–, de qui tracta el llibre.

Hi ha llibres que hom s’ha d’esforçar per a què acabin sent llegits i d’altres que enganxen. Júlia M. m’ha atrapat del tot a la pàgina 15, i això que les 10 primeres són: en blanc, títols, drets d’autor i d’edició i, com no, una dedicatòria i un parell de cites.

Tot i així, el llibre té un defecte i s’ha de dir: És massa curt. Quan un autor –autora, perdó– aconsegueix fer-te entrar amb els cinc sentits dins d’una història, acabar-la amb tan sols 163 pàgines (he descomptat les que no són pròpiament novel·la) és una mena de sacrilegi.

Ara bé, també he de reconèixer que en ser primet, facilita molt la seva lectura en qualsevol positura i elimina tota mena de perills. Dic això, perquè si teniu per costum llegir estirats al llit –tot i no ser el cas d’aquest, doncs, dubto que us adormiu llegint-lo–, n’hi ha d’altres que pel seu volum i pes, si per ventura se us desprenen de les mans, el risc d’estaborniment és molt alt.

Feta la broma, deixem el continent i fixem-nos en el contingut. Dins d’una narració en primera persona farcida de diàlegs que li donen un molt bon ritme, hi conviuen 2 gèneres literaris més. El dels diaris i dietaris íntims, i l’epistolar. El primer d’ells només ens el trobarem en començar i en acabar. L’altre, l’epistolar, estarà present durant tota la seva durada, alternant-se amb molt d’encert amb la narració pròpiament dita. No sé a vosaltres, però pel que fa a mi personalment, m’agraden molt les cartes. De fet les trobo a faltar, i quan m’és possible, les emulo encara que sigui en forma de mail. La literatura que s’ha arribat a produir quan s’escrivien cartes de debò, per molt que no s’arribi a publicar mai, haurà estat d’una qualitat i extensió admirable. Per això, considero que aquest toc que ens afegeix la Sílvia, li dóna un aire molt especial al llibre. El fa, si cal, encara millor.

Per referir-me al seu argument, just he començat parlant de vides que donen voltes, de vides que s’entronquen i de persones que senten més o menys inquietud a l’hora d’esbrinar el significat de la pròpia vida, o fins i tot de la dels altres. Seguiré una mica en aquesta mateixa línia, de xerrar molt i dir poc, per aprofundir-hi. Si en encetar-lo ­–el llibre– ens imaginem embarcats i disposats a navegar-lo, ens trobarem davant d’un riu cabalós, farcit d’afluents. Un riu que durant els seus trams d’aigües tranquil·les ens conduirà per plàcids moments de lectura, i que quan l’orografia les transforma en ràpids, ens esperonarà la imaginació fent-nos créixer l’avidesa per la lectura. Dit de forma més planera, un argument sòlid, sustentat…, o no, millor encara, molt ben sustentat en més d’una trama. I dins de tot aquest entramat, vull fer menció expressa de la manera sorprenent en què la autora fa aparèixer, just a punt d’entrar en l’última quarta part del llibre (pàg. 119), un nou personatge, la Sònia, amb el que començarà a ordir el desenllaç final.

I ja que he tret a la palestra un dels personatges, aprofitaré per fer-ne sortir algun més. I ho faré dient-ne el nom, el seu paper dins del llibre, i una dada més: També diré el seu significat més comú. La seva etimologia.

Començaré pel que ja he dit, i en només en aquest cas obviaré identificar al personatge.

SÒNIA: Un nom que significa: Sagaç. Que estima l’harmonia de les formes i els mètodes persuasius.

Segueixo,

ELISA (protagonista principal i narradora de la història): Nom d’origen hebreu. Significa: Déu l’ha ajudat.

FAUST (marit de la Elisa): Del llatí feliç, a qui afavoreix la sort (i com tot, suposo que fins que s’acaba).

ANTÒNIA (mare de l’ Elisa): També ve del llatí i no és clara la seva etimologia. El seu significat més probable és: digna de lloança.

CLARA (filla de l’ Elisa): Un altre nom provinent del llatí. I de ben segur el de significat més clar: Claredat.

CLÀUDIA (d’aquest personatge em limitaré a dir que és un dels grans interrogants de la història): El significat del seu nom? Que camina defectuosament, que ranqueja.

REMEI (Una bona amiga de l’Elisa): de significat també fàcil d’encertar, vol dir: Solució. La que alleuja i cura els mals.

I per acabar, consti que només he dit “alguns”

FIDELINA (Una altra amiga de l’Elisa, aquesta, entre cometes) Nom de significat també prou suggeridor per ell mateix: La que és digna de confiança.

Pensant precisament si en escollir aquest últim, l’autora ho havia fet cercant un punt d’ironia, em vaig interessar pels altres.

Potser a vosaltres també us passarà mentre llegiu, que us acabeu preguntant si l’elecció dels noms és pura coincidència o per contra, és el resultat de tot un treball de recerca.

En aquests temps en què la paraula Maridatge està tan de moda, i que ha traspassat de ser un pur impost per impostar-se com a reina a l’hora de definir una bona conjunció, em permetreu que jo també l’utilitzi ara i aquí, per dir que el maridatge que aconsegueix la Sílvia entre els distints estats d’humor és de subtil exquisidesa. Alegria i tristor. Tan bon punt ens esbossa un somriure, com fa que els ulls se’ns humitegin. I això ho fa d’una manera tan natural i lligada, que la seva continuada alternança ens deixarà un molt bon regust de boca no només mentre el llegim, sinó fins i tot en el moment de donar-lo per acabat i tancar-ne les tapes. I no us estranyi si algun dels somriures us acaben en rialla, i els ulls humitejats en sanglot. Hi ha passatges amb molta força en ambdós sentits. En dues paraules: plorareu i riureu.

Jo n’he gaudit molt amb la seva lectura, i per tant, no em costa gens recomanar-vos-el. Llegiu-lo.

I em permetreu acabar amb un consell: Abans de llegir el final, torneu a llegir el començament.

M’explicaré. Ja us he comentat que dins del llibre hi trobareu també un xic escrit amb gènere de diaris i dietaris íntims. Són només les primeres quatre pàgines, i les tres últimes. Llegiu abans de les tres últimes, altre cop les quatre primeres. Val la pena fer-ho.

Gràcies. Llegiu-lo. Us agradarà molt.

Ferran Planell

(visita el video presentació de la novel·la Júlia M.)

 

 

.

Anuncis

7 comentaris so far
Deixa un comentari

Es curiós que els diàlegs amb la Jujú i les cartes siguin molt més trabats, i amb millor fil narratiu que quan parla dels sentiments i els moviments de la protagonista. Potser l’autora s’identifica més amb els altres personatges, no ho sé, però la història d’ella em queda més coixa i en canvi els altres personatges tenen més profunditat i vivacita molt important. A demés l’estructura de cartes fa donar una intriga que tens ansia, com deiu el Ferran, delit per seguir llegint. Per mi l’Elisa sembla la protagonista però però sols es una narradora quan les històries rellevants son les de les dues dones grans, l’àvia i la Juju.

Bé. Com ja he dit l’estructura narrativa a través de les cartes, i de els diàlegs amb la Juju és molt encertada, que ens crea una perspectiva de la vida de les dues dones, i ens dona idea de l’esquema de la novel·la convidant-nos a llegir per tornar a trobar el fil de Batet i trencant la narració els estirabots de la Jujú, i la seva història que també és molt atractiva.

Sembla que l’autora es mou en ambients i fets quotidians que coneix i marca personalitats fortes i profundes des de bon començament amb quatre pinzellades. Podem endevinar que la Elisa és adoptada i que això causa un gran trasbals en ella, que assumeix la seva vida com una mentida. I que ara reviu la seva pròpia pagina en blanc tornant a escriure, a conèixer la vida de la seva mare, la vertadera vida de la seva mare comença a descobrir una mica més de si mateixa Se que m’estic avançant però es que els llibres em diuen coses i m’agrada especular sobre ells. Perquè la lectura es una mica això no? endevinar que hi ha en les futures pàgines del llibre té tan de delit com llegir-les i esbrinar-ho.

Per mi Júlia M m’ha agradat molt la seva lectura i es d’aquells llibres que et menges la part d’un dels personatges per delir-te quan arribes a la part d’un altre personatge. Sílvia aconsegueix tenir-te a la cadira, fins que l’acabes.

Comentari per Alícia

Hola Alícia.

Gràcies pel comentari.

La veritat és que, efectivament, per a mi les protagonistes són l’Antònia i, sobretot, la Jujú. L’Elisa és important, és clar, però actua com a catalitzador de les altres dues històries.

Celebro que la novel·la t’hagi agradat.

Fins aviat,

Comentari per Sílvia Romero

Per la descripció que ha fet el Ferran, només em queda la gana de llegir aquest llibre! I on es pot trobar?

Comentari per liudmila

Hola Liudmila:

Gràcies per interessar-te per la novel·la i per considerar engrescadora la ressenya del Ferran.

El llibre està publicat per Pagès editors i es pot trobar a qualsevol llibreria. Si no disposessin de cap exemplar (es va publicar el 2009), sempre el poden demanar a la distribuïdora.

O bé es pot fer la comanda per internet.

Per exemple: http://www.casadellibro.com/libros/romero-silvia/romero32silvia

Gràcies pel teu interès.

Comentari per Sílvia Romero

Júlia M una novel•la que enganxa des del primer moment. Estic d’acord amb en Ferran en que la vida està plena de casualitats i a voltes una vida totalment aliena s’entronca amb la nostre. A Júlia M, gracies a la vida d’altres dones, la protagonista l’Elisa encara la seva, alimentada pel valor que ha impulsat els passats d’altres ( l’Antonia, la Juju) i l’energia i sentit comú de la seva filla, troba dins seu la força que porta dins seu i que ignorava que tenia. Aquesta és una part important per moltes dones, potser més del passat que del present ( per sort) Trobar-se a elles mateixes, saber que volen, que són, a on volen dirigir-se.
Una de les parts més atraients son les cartes, les 17 cartes que t’enganxen fins al punt de llegir d’una tirada capítol rere capítol, quan n’acabes una, frisses per saber que dirá la següent.
També cal destacar el to humorístic de l’autora que treu ferro a qualsevol moment.
Una novel•la que et deixa empremta, que tornaries a llegir i també dic com el Ferran que se m’ha fet curta.
Sens dubte una bona opció de lectura, molt recomanable.
Montserrat Lloret

Comentari per Naiade

Gràcies pel comentari, Montserrat. I celebro que la meva novel·la t’hagi fet passar una bona estona de lectura.

Una abraçada,

Sílvia Romero

Comentari per Sílvia Romero

Quan, després de rellegir el llibre vaig rellegir la ressenya, el primer que em va venir al cap va ser: estic d’acord, plenament! El llibre resulta massa curt!
La solitud de cadascun dels personatges m’ha acompanyat com una visita grata, de qui es vol saber més, a qui es desitja escoltar, de qui no es desitja el comiat…

La història, que és una suma d’històries, enganxa de seguida.

La confluència de trajectòries enriqueix el paisatge humà, teló de fons sobre el qual les històries ocultes es van desvetllant.
Els alliberaments personals són respirs que permeten l’esperança, en mig de la constatació de la injustícia i la traïció, del dolor i el patiment, de la trista realitat.

En resum, els elements amb què ha jugat l’autora estan emprats amb encert, i per tant la novel•la resulta en tot moment atractiva.
I ho és tant i tant bé, que en acabar-la, m’he quedat amb ganes de saber… de saber de la Clara, per exemple, i evidentment de l’Elisa, i perquè no, de la Claúdia.
En canvi, cosa curiosa, de la Júlia M. i de l’Antònia tinc la sensació de saber molt, diria fins i tot, de conèixer-les personalment, de tant que la Sílvia les ha dotades de relleu i omplert d’humanitat.

En fi, que considero que aquesta és una obra a recomanar, sense recances de cap mena: enhorabona, Sílvia Romero!

I abraçades, faltaria més,
Maite / Uq

Comentari per Unaquimera




Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s



%d bloggers like this: