Júlia M., de Sílvia Romero

Tertulià Crític: Ferran Planell

Per molt monòtona, plana i previsible que ens pugui semblar la vida, i em refereixo a cadascuna de les nostres ­–de vides–, dóna moltes voltes. I entre de tantes ­–vides– que tantes en donen –de voltes–, no es pot esperar sinó, que algunes o moltes d’elles, acabin entroncant-se. Això que sembla tan natural, i en ser-ho, tan assumit alhora, no desperta les mateixes inquietuds entre nosaltres. Sempre hi haurà qui dóna per fet i per bo tot el que li escau, i qui del que li escau en fa un motiu de recerca. És precisament d’un d’aquests dels que jo anomeno inquiets ­–inquieta en aquest cas–, de qui tracta el llibre.

Hi ha llibres que hom s’ha d’esforçar per a què acabin sent llegits i d’altres que enganxen. Júlia M. m’ha atrapat del tot a la pàgina 15, i això que les 10 primeres són: en blanc, títols, drets d’autor i d’edició i, com no, una dedicatòria i un parell de cites.

Tot i així, el llibre té un defecte i s’ha de dir: És massa curt. Quan un autor –autora, perdó– aconsegueix fer-te entrar amb els cinc sentits dins d’una història, acabar-la amb tan sols 163 pàgines (he descomptat les que no són pròpiament novel·la) és una mena de sacrilegi.

Ara bé, també he de reconèixer que en ser primet, facilita molt la seva lectura en qualsevol positura i elimina tota mena de perills. Dic això, perquè si teniu per costum llegir estirats al llit –tot i no ser el cas d’aquest, doncs, dubto que us adormiu llegint-lo–, n’hi ha d’altres que pel seu volum i pes, si per ventura se us desprenen de les mans, el risc d’estaborniment és molt alt.

Feta la broma, deixem el continent i fixem-nos en el contingut. Dins d’una narració en primera persona farcida de diàlegs que li donen un molt bon ritme, hi conviuen 2 gèneres literaris més. El dels diaris i dietaris íntims, i l’epistolar. El primer d’ells només ens el trobarem en començar i en acabar. L’altre, l’epistolar, estarà present durant tota la seva durada, alternant-se amb molt d’encert amb la narració pròpiament dita. No sé a vosaltres, però pel que fa a mi personalment, m’agraden molt les cartes. De fet les trobo a faltar, i quan m’és possible, les emulo encara que sigui en forma de mail. La literatura que s’ha arribat a produir quan s’escrivien cartes de debò, per molt que no s’arribi a publicar mai, haurà estat d’una qualitat i extensió admirable. Per això, considero que aquest toc que ens afegeix la Sílvia, li dóna un aire molt especial al llibre. El fa, si cal, encara millor.

Per referir-me al seu argument, just he començat parlant de vides que donen voltes, de vides que s’entronquen i de persones que senten més o menys inquietud a l’hora d’esbrinar el significat de la pròpia vida, o fins i tot de la dels altres. Seguiré una mica en aquesta mateixa línia, de xerrar molt i dir poc, per aprofundir-hi. Si en encetar-lo ­–el llibre– ens imaginem embarcats i disposats a navegar-lo, ens trobarem davant d’un riu cabalós, farcit d’afluents. Un riu que durant els seus trams d’aigües tranquil·les ens conduirà per plàcids moments de lectura, i que quan l’orografia les transforma en ràpids, ens esperonarà la imaginació fent-nos créixer l’avidesa per la lectura. Dit de forma més planera, un argument sòlid, sustentat…, o no, millor encara, molt ben sustentat en més d’una trama. I dins de tot aquest entramat, vull fer menció expressa de la manera sorprenent en què la autora fa aparèixer, just a punt d’entrar en l’última quarta part del llibre (pàg. 119), un nou personatge, la Sònia, amb el que començarà a ordir el desenllaç final.

I ja que he tret a la palestra un dels personatges, aprofitaré per fer-ne sortir algun més. I ho faré dient-ne el nom, el seu paper dins del llibre, i una dada més: També diré el seu significat més comú. La seva etimologia.

Començaré pel que ja he dit, i en només en aquest cas obviaré identificar al personatge.

SÒNIA: Un nom que significa: Sagaç. Que estima l’harmonia de les formes i els mètodes persuasius.

Segueixo,

ELISA (protagonista principal i narradora de la història): Nom d’origen hebreu. Significa: Déu l’ha ajudat.

FAUST (marit de la Elisa): Del llatí feliç, a qui afavoreix la sort (i com tot, suposo que fins que s’acaba).

ANTÒNIA (mare de l’ Elisa): També ve del llatí i no és clara la seva etimologia. El seu significat més probable és: digna de lloança.

CLARA (filla de l’ Elisa): Un altre nom provinent del llatí. I de ben segur el de significat més clar: Claredat.

CLÀUDIA (d’aquest personatge em limitaré a dir que és un dels grans interrogants de la història): El significat del seu nom? Que camina defectuosament, que ranqueja.

REMEI (Una bona amiga de l’Elisa): de significat també fàcil d’encertar, vol dir: Solució. La que alleuja i cura els mals.

I per acabar, consti que només he dit “alguns”

FIDELINA (Una altra amiga de l’Elisa, aquesta, entre cometes) Nom de significat també prou suggeridor per ell mateix: La que és digna de confiança.

Pensant precisament si en escollir aquest últim, l’autora ho havia fet cercant un punt d’ironia, em vaig interessar pels altres.

Potser a vosaltres també us passarà mentre llegiu, que us acabeu preguntant si l’elecció dels noms és pura coincidència o per contra, és el resultat de tot un treball de recerca.

En aquests temps en què la paraula Maridatge està tan de moda, i que ha traspassat de ser un pur impost per impostar-se com a reina a l’hora de definir una bona conjunció, em permetreu que jo també l’utilitzi ara i aquí, per dir que el maridatge que aconsegueix la Sílvia entre els distints estats d’humor és de subtil exquisidesa. Alegria i tristor. Tan bon punt ens esbossa un somriure, com fa que els ulls se’ns humitegin. I això ho fa d’una manera tan natural i lligada, que la seva continuada alternança ens deixarà un molt bon regust de boca no només mentre el llegim, sinó fins i tot en el moment de donar-lo per acabat i tancar-ne les tapes. I no us estranyi si algun dels somriures us acaben en rialla, i els ulls humitejats en sanglot. Hi ha passatges amb molta força en ambdós sentits. En dues paraules: plorareu i riureu.

Jo n’he gaudit molt amb la seva lectura, i per tant, no em costa gens recomanar-vos-el. Llegiu-lo.

I em permetreu acabar amb un consell: Abans de llegir el final, torneu a llegir el començament.

M’explicaré. Ja us he comentat que dins del llibre hi trobareu també un xic escrit amb gènere de diaris i dietaris íntims. Són només les primeres quatre pàgines, i les tres últimes. Llegiu abans de les tres últimes, altre cop les quatre primeres. Val la pena fer-ho.

Gràcies. Llegiu-lo. Us agradarà molt.

Ferran Planell

(visita el video presentació de la novel·la Júlia M.)

.

I aleshores no en quedà cap (Deu negrets), de Agatha Christie

Tertulià Crític: Vicenç Ambrós

1. 1.                   I aleshores no en quedà cap (Deu negrets)

Deu negrets / I aleshores no en quedà cap (And Then There Were None en anglès) és una novel·la detectivesca d’Agatha Christie, publicada per primera vegada al Regne Unit el 6 de novembre de 1939, sota el títol Ten Little Niggers i als Estats Units durant el mes de gener de 1940 sota el títol And Then There Were None. A la novel·la, deu persones, que prèviament han estat còmplices o responsables de la mort d’altres persones i han escapat de la justícia, reben la invitació d’una persona que no es presenta i només s’identifica vagament per tal d’acudir a una illa solitària. L’amfitrió redacta les citacions amb diversos matisos: en alguns casos diu que hi trobaran velles amistats, en d’altres simplement els fa encàrrecs laborals o professionals.

Tot i que a l’illa només hi ha les deu persones convidades (dues de les quals formen el servei domèstic i una tercera hi acut amb l’encàrrec d’exercir de secretària de l’amfitrió), cadascuna d’elles rep una amenaça. Els personatges registren l’illa i no hi troben cap altra persona. L’ambient i l’escenari dels fets il·lustren una de les característiques bàsiques de la denominada novel·la enigma: una llista tancada de persones sospitoses en un espai reduït i limitat.

D’altra banda, les morts que se succeeixen s’ajusten d’una manera força metòdica als versos d’una popular cançó infantil, coneguda amb el nom de Deu negrets. Agatha Christie va posar aquest mateix títol a l’obra (Ten Little Niggers), però en posteriors edicions es va substituir per l’últim vers de la cançó infantil.

Agatha Christie s’ha inspirat en lletres de cançons infantils per escriure també altres novel·les, com ara La mort visita al dentista (One, Two, Buckle My Shoe), Cinc porquets (Five little pigs), Un grapat de sègol (Sing a Song of Sixpence) o Assassinat al carrer Hickory (Hickory Dickory Dock).

La crítica elogiar els girs sorprenents de la trama, que la valoraven millor  que la de l’Assassinat de Roger Ackroyd. No obstant això, cal remarcar també les crítiques negatives focalitzades en les reminiscències racistes del títol primitiu (Ten Little Niggers) i, de retruc, en dos altres aspectes de la novel·la: el nom de l’escenari del crim (l’Illa del Negre o de l’Indiet, o Indian Island) i el fet d’haver-se inspirat en la cançó infantil Ten Little Niggers.

Malgrat tot, I aleshores no en quedà cap és la novel·la de més èxit d’Agatha Christie. Amb uns 100 milions d’exemplars venuts fins ara, és el llibre de misteri més venut arreu del món i el setè llibre més popular de tots els temps. Se n’han fet obres de teatre, pel·lícules i un videojoc. 

1. 2.                   Teatre i cinema

El 1943, Agatha Christie va adaptar la trama per tal de convertir-la en una obra de teatre. Mentre l’adaptava, es va considerar que l’audiència no valoraria positivament una trama tan sinistre que acabés amb la mort de tots les personatges, un fet que des del punt de vista dramàtic o interpretatiu tampoc no funcionava massa bé. Per aquest motiu, ella mateixa va refer el final la història.

Aquest mateix final fou adoptat per les dues adaptacions cinematogràfiques de l’obra. La primera, del 1945 i titulada “And Then There Were None” (I llavors no va quedar cap), fou bastant fidel a la novel·la original, si bé el final era el que la pròpia Agatha Christie havia pensat per a l’obra de teatre. La segona, de l’any 1974 i titulada Deu Negrets, encara es va allunyar més de la novel·la original, en situar l’escena dels crims en una mansió ubicada a l’Iran, concretament al bell mig del desert, i també pel fet d’incloure una trama paral·lela que no tenia res a veure amb la primitiva història.

L’any 2003 es va estrenar la pel·lícula Mindhunters (Caçadors de ments), inspirada en la primera versió cinematogràfica de I aleshores no en quedà cap.

Per últim, cal remarcar que el 14 d’octubre de 2005 es va estrenar al Teatre Gielgud de Londres una nova versió teatral de l’obra, escrita per Kevin Elyot i dirigida per Steven Pimlott. En aquesta nova adaptació, Elyot va retornar a la versió original de la història recuperant el final previst a la novel·la.

1. 3.                   Agatha Christie

3.1.               Biografia

Agatha Mary Clarissa, Lady Mallowan, coneguda amb el nom d’Agatha Christie Mallowan (15 de setembre de 1890 – 12 de gener de 1976), ha estat, segurament, l’escriptora anglesa de novel·la detectivesca més important i innovadora. Sovint és anomenada la reina del crim. També va escriure diverses obres de teatre, un llibre de poesia i sis novel·les romàntiques que va firmar amb el pseudònim de Mary Westmacott.

Agatha Christie és l’escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l’autora més venuda de qualsevol gènere, excepció feta de William Shakespeare. S’han venut al voltant de dos mil milions d’exemplars dels seus llibres en anglès, i uns altres mil milions en les més de cent llengües en què ha estat traduïda.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre (qualificades en alguna ocasió “d’artefactes literaris d’impecable i implacable eficàcia”), principalment del tipus d’habitació tancada i de problema o enigma a resoldre (“qui ha comès el crim?”), en la majoria de les quals intervenia algun dels seus personatges principals, Hèrcules Poirot o Miss Marple. Encara que li agradava variar en la forma establerta de les històries detectivesques, era escrupolosa en el fet de jugar net amb qui llegia l’obra i no amagar-li cap tipus d’informació per tal que pogués resoldre el misteri.

Algunes de les seves novel·les s’han portat al cinema, fins i tot en diverses ocasions (Assassinat a l’Orient Express, Mort al Nil, Després del funeral, Mort sota el sol, Cita amb la mort, etc.)

Entre els actors que han interpretat a Poirot destaquen Albert Finney, Peter Ustinov i David Suchet. Aquest últim és, potser, el que millor encarna el personatge ideat per l’autora britànica.

Pel que fa a les actrius que han interpretat en alguna ocasió a Miss Jane Marple destaquen, entre d’altres, la Margaret Rutherford (la qual va conferir un punt de comicitat al personatge, que va interpretar al costat del seu marit, Stringer Davis), Angela Lansbury, Joan Hickson, Geraldine Mc Ewan i Julie McKenzie.

Altres personatges rellevants i/o recurrents en les obres d’Agatha Christie són el capità Arthur Hastings (el “doctor Watson” d’Hercule Poirot), la Felicity Lemon (secretària de Poirot), l’investigador Parker Pyne, la parella d’investigadors formada per Tommy i Tuppence Beresford, l’inspector Japp d’Scotland Yard i l’interessant personatge d’Ariadne Oliver, que apareix en determinades obres (la majoria de les quals protagonitzades per Poirot) i del qual s’ha dit que podia ser l’alter ego de la pròpia autora.

3.2.               Curiositats

En aquest apartat, cal tenir en compte el misteri que la pròpia autora va protagonitzar el desembre de 1926, quan va desaparèixer durant més de deu dies, un fet que va fer córrer rius de tinta. Aleshores era ja una autora ben coneguda i gaudia de l’èxit de la seva sisena novel·la, “L’assassinat de Roger Ackroyd“. El vehicle, junt amb les seves pertinences, va ser trobat al cap d’unes hores a prop d’una cantera de Guilford, al sud de Londres. La preocupació va finalitzar el 14 de desembre, quan va ser reconeguda en un luxós hotel de Harrogate, prop de la capital, en el qual s’allotjava amb el nom de Theresa Neele, el de l’amant del seu marit. Segons sembla, va resultar difícil fer-li reconèixer la seva pròpia identitat, i ella mai no va fer cap declaració sobre aquell episodi. El que en realitat va succeir es desconeix encara avui, i com a anècdota d’aquest capítol es pot comentar que fins i tot Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, va participar en les investigacions per tal de localitzar la popular escriptora.

D’altra banda, el 1930 es va casar (tot i estar divorciada) amb el catòlic Max Mallowan, un arqueòleg catorze anys més jove que ella. Arrel d’aquesta circumstància, Agatha Christie va pronunciar una de les seves frases més populars: casa’t amb un arqueòleg. Com més vella et facis, més encantadora et trobarà.

Vicenç Ambrós

La princesa de jade, de Coia Valls

Tertuliana Crítica: Unaquimera

Aquesta obra, la primera que l’autora ha escrit per a adults, ha rebut el darrer Premi Néstor Luján de novel·la històrica. No ha estat per casualitat, sinó que l’ha guanyat per mèrits propis: totes les crítiques hi coincideixen.

Al meu parer, el major encert de la Coia en aquest aspecte és el d’estar molt ben documentada i assortida d’informació, i evitar l’error d’encabir dins el text totes les dades que posseeix: ben al contrari, les fa servir amb prudència, sense afeixugar ningú. L’obra no defrauda a cap lector interessat per la Història, però tampoc aclapara a qui no té especial interès en Ella amb informació supèrflua.

Molt ben situada dins una època històrica força llunyana, ens l’apropa de forma eficaç. L’acció comença en l’any 551 després de Crist, quan l’emperador Justinià, per desig exprés d’una Teodora que sent apropar-se la mort i anhela un tipus determinat d’immortalitat, organitza una expedició a la Xina per descobrir el secret més ben guardat de l’Orient i obtenir un botí preuat.

Transcorre majorment en entorns exòtics,  i a força de detalls reveladors i significatius, gens sobrers i ben distribuïts, permet imaginar-los amb tots els sentits.

Al mateix temps, enriqueix a qui la segueix amb coneixements curiosos: Tot llegint, hom s’assabenta sense esforç del turbulent passat de l’emperadriu bizantina i de l’existència dels camells bactrians o la utilitat dels cormorans, de la profunditat de les vivendes subterrànies a la Capadòcia, l’existència d’antics països oblidats com la Sogdiana i de la bellesa del Suiseki ( les pedres-paisatge ), de les tradicions dels monjos nestorians i dels secrets confiats mitjançant el llenguatge femení del  “nu shu”,  incomprensible per als homes…

Crec, però, que no se la pot considerar només una novel·la històrica, malgrat ho és, i bona.

També és, evidentment, una novel·la de viatges, ja que narra un periple fascinant a través d’uns  panorames subjugadors. El viatge, però, no consisteix tan sols en recórrer una distància: és entès com una metàfora de vida; el camí, com un mestre.

El recull de paisatges conté belles descripcions que destaquen amb relleus propis, colors matisats, textures detallades, profunditat i encant… algunes d’aquestes descripcions resulten acollidores, carregades de frescor o calidesa, altres feréstegues, vessant duresa i aspror, però totes són plenes d’atractiu i de màgia.

L’exquisida prosa poètica, emprada amb mesura, mereix un comentari més extens, sens dubte.

És un llibre d’aventures, en el sentit clàssic del terme, ja que els seus protagonistes corren diferents tipus de vicissituds; però no es limita a narrar objectivament les seves peripècies, cosa que fa, per cert, amb fluïdesa: hi ha un vessant filosòfic i de reflexió per a qui vulgui aprofundir.

I és una novel·la de personatges, sense ser estrictament biogràfica.

Un dels principals és el mateix paisatge, que serveix de fil conductor i d’escenari natural privilegiat per als drames humans. Tant els protagonistes com  els secundaris, els reals i els imaginats per l’autora, evolucionen davant els ulls del lector, que a poc que sigui perspicaç, arriba a sentir-se un espectador privilegiat. I empaiten els seus somnis… Tots (homes i dones, pares o fills, joves i adults, deixebles o mestres, emperadors, artesans, nòmades, soldats, savis, bojos, princeses, tirans, prostitutes, monjos, amants…) juguen el seu paper en una obra coral.

Ben construïda, aquesta novel·la històrica, de viatges, aventures, amor i aprenentatge, conté, doncs, capítols que descriuen paisatges exòtics i altres que mostren paisatges interiors, parlen de proeses individuals i col·lectives, de diferents amors, d’atracció física, de sexe sense amor i d’amistat, de drames personals i universals, d’incidents predictibles i altres imprevisibles, mostra les contradiccions humanes i els possibles pactes a establir entre la realitat i el desig, deixa anar sentències d’aquelles que truquen al cor i el desvetllen…

(video de la novel·la: http://www.youtube.com/watch?v=4RCnMQqLubQ)

En resum: Malgrat el rerefons és real i els seus personatges històrics, coneguts, és una obra de ficció versemblant, interessant i equilibrada, la lectura de la qual entreté i encisa.

Maite Crespo

Començaré amb una confessió: sóc un lector compulsiu. Quan descobreixo un autor que m’agrada no em tranquil·litzo fins que no he llegit –i gaudit– tots –absolutament tots!– els seus llibres. Em va passar de molt jovenet amb Cortázar, Calders, Borges, Bradbury i Highsmith. De més gran amb Nabokov, Kafka, Arreola i Bernhard. I entre els escriptors vius, segueixo obsessivament cada llibre que publiquen Marías, Echenoz, Ishiguro, Monzó, Wolff, Fernández Cubas i, molt especiament, l’irlandès John Banville.

De Banville vaig començar llegint “Imposturas” (Vila-Matas el recomanava en un suplement cultural) i des de llavors m’he empassat –hauria de dir “degustat” que queda més fi?– totes les seves obres, incloses les tres novel·les negres que darrerament ha signat amb el pseudònim Benjamin Black (i que també us recomano vivament). No us estranyarà que esperés amb candeletes la seva última novel·la, “Els infinits”.

Què té Banville que fa els seus llibres tan fascinants? Sobretot una prosa curosa, treballada, en la qual cada paraula compta; una prosa de gran volada poètica, plena d’imatges inspirades; i tot regat amb dosis generoses d’ironia. Sobre els arguments cal tenir present que Banville ha declarat sovint que “l’estil va al davant, i la trama darrere, fent llargues gambades”. Tot i així, “Els infinits” presenta una estampa familiar prometedora: un matemàtic il·lustre en coma, una esposa aficionada a la beguda, una filla desequilibrada, un fill que ve de visita amb la Helen, la seva bellíssima esposa. L’acció té lloc a la casa de camp dels Godley durant un sol dia. Al voltant del matemàtic moribund es mourà la família, els servents i alguns visitants fantasmagòrics.

Però el principal encert de la novel·la és el punt de vista, un narrador omniscient com mai no n’haureu trobat cap altre: el Déu Hermes! Per tant, venint d’un Déu no ens ha de sorprendre l’omnisciència absoluta que presideix la veu narradora: tan aviat seguim la història des del punt de vista del fill, com des de la perspectiva del propi matemàtic inconscient (inconscient però amb capacitat de raciocini), fins i tot a través dels ulls de Rex, el gos de la casa! En ocasions els propis déus intervenen en els conflictes de la família Godley, perquè paral·lelament a l’activitat dels mortals, el lector seguirà les evolucions dels immortals: Zeus, trapella, perseguirà la Helen, i Hermes embolicarà la troca amb alguns dels servents. Un embolcall lleuger, proper a estones a un vodevil, que no defuig tractar temes profunds i “seriosos” (no oblidem que, al capdavall, el protagonista és a punt d’anar-se’n a l’altre barri!): la inevitabilitat de la mort, la insignificança d’una vida humana, la memòria, l’oblit.

No em puc estar de citar tres frases que vaig subratllar (el problema amb Banville és que si el lector és aficionat a subratllar les frases brillants, els llibres acaben guixats de principi a fi!): “El doll blanc del reactor d’un avió a les altures obre la cremallera del cel pel mig” (una inspirada imatge poètica); “el secret de la supervivència és una imaginació deficient. La incapacitat dels mortals per imaginar les coses com veritablement són és allò que els permet de viure” (una reflexió lúcida que més tard el personatge argumentarà): “té la closca pelada, envoltada d’una corona de llorers de rínxols brillants i negres, una cara gens saludable, bulbosa, blanca com un plat, i un nas com un dit petit trencat; les mans, grassones i infantils, sembla que estiguin entaforades com taps de suro als extrems dels braços grassos” (una descripció imaginativa, que defuig el lloc comú).

Jordi Masó

Les veus del Pamano, de Jaume Cabré

Tertuliana Crítica: Lavínia

La Tina, una mestra que treballa en una escola de Sort, fa unes fotografies d’un vell edifici escolar del poble de Torena, un poble imaginari del Pallars Sobirà, que és a punt de ser enderrocat. Quan anava a sortir, els paletes li donen “ això ho hem trobat rere la pissarra (…) com el tresor d’un pirata” (pg. 26) de manera casual “en un forat negre”.

Aquesta troballa és el desencadenant de l’obra. És una caixa de puros que guarda un secret: tracta d’uns quaderns manuscrits en forma d’una llarga carta en què l’Oriol Fontelles, un antic mestre dels anys quaranta, en plena postguerra, explica la seva vida a la seva suposada filla.

Són uns temps convulsos, quan el franquisme mostrava el costat més cruel, venjatiu i corrupte en què totes les capes socials estaven implicades: l’alta burgesia rural en combinació amb el poder militar i eclesiàstic, a les quals cal afegir part de les classes populars, “com els de ca Birulés, ca Savina, l’estanquera de Torena” per exemple (pg. 83).

Enfront, i patint les atrocitats del bàndol guanyador, les classes populars morien assassinades, malvivien en silenci i també palesaven llurs heroïcitats i venjances  davant aquestes forces que els sotmetien. La memòria històrica esdevé més personal que mai en aquests llocs petits en què tots i tothom es coneix, i l’odi i la rancúnia fan difícil l’oblit perquè la convivència diària és obligatòria (recordem que la Ventura triga més de trenta anys a passar pel “carrer del mig” perquè s’anomena “Oriol Fontelles (pg. 82). Una memòria històrica que abasta des dels anys quaranta del segle XX, final d’una guerra civil, les cicatrius anímiques de la qual, encara a principis del XXI, no s’han oblidat. Es podria dir que, en aquest sentit, el poble imaginari de Torena agafa dimensions universals. Tot i que l’actualitat (2002 quan va ser escrita) la democràcia i els aires nous semblen renovar tots els àmbits socials de la petita comunitat rural.

Guanyadors i vencedors són els personatges d’aquesta obra que, a l’entorn del personatge principal, tenen la seva veu personal, configurant la novel·la com una obra coral.  És a dir on gran part dels personatges tenen la seva història i actuen com a protagonistes del seu propi món.

Glòria Calafell

Espiral, de Manuel Baixauli

Tertuliana Crítica: Xantalam

Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és un nom reconegut en el panorama literari català des que va publicar la novel·la “L’home manuscrit” (2006), obra que ha obtingut nombrosos premis i, tot i la seva complexitat, molt ben rebuda pels lectors.

Baixauli va començar a escriure als trenta anys. Si en el seu inici es definia com “un pintor que escriu”, actualment,  i tal com ens diu a l’epíleg del llibre: “ara mateix sóc un escriptor que pinto.”

Espiral, el seu primer llibre publicat, és un recull de contes breus, premi Ciutat de Badalona el 1998. Però passa inadvertit per al gran públic. Després de l’èxit de L’Home manuscrit el reescriu íntegrament. Segons l’autor, i malgrat els anys, es continuava identificant amb els relats, encara eren vius en ell però li calia depurar l’estil.

Baixauli es defineix com a reescriptor, es diverteix tornant a escriure els textos, és gairebé obsessiu; dintre del procés de l’escriptura, quan ja té un text inicial, li plau anar polint, depurant, podant el text. En aquesta reescriptura ens explica que usa menys adjectius, menys adverbis acabats en “ment”, evita la grandiloqüència, el barroquisme… busca claredat. Diu que l’essència del llibre s’ha mantingut, o millor, que en aquesta nova versió és més Espiral encara; ha guanyat tensió i d’aquesta forma els seus textos breus, en ocasions brevíssims, creixen dins el lector.

És interessant com l’escriptor compara la creació literària a la pintura; ens explica que utilitza el mateix mecanisme en ambdues disciplines. No parteix d’una idea predeterminada, escriu, pinta sense masses esquemes previs, es deixa dur per la intuïció, per ell és una aventura que no sap del cert com acabarà. Anar per camins desconeguts, segons l’escriptor, el fan arribar a espais inesperats.

El llibre és un recull de seixanta-nou contes breus, en ocasions brevíssims, alguns de menys de deu línies, on hi trobem l’univers baixaulià que descobrírem a “L’home manuscrit”: la mort, el món irreal, la desgràcia, els vincles entre els morts i els vius, el món tenebrós, a voltes cruel, tot això emmarcat en una prosa austera, precisa, i fluida que mostra un lèxic ric, sense fer-ne ostentació. El més difícil seria explicar quin és el seu estil; no puc definir allò que per a mi és inclassificable. Podria fer una aproximació dient que és extraordinàriament imaginatiu, fosc i a la vegada d’una clarividència fora mida, tanmateix les categories, les subclassificacions no són pas tan importants. El que compta és la qualitat literària dels contes, que en aquest cas és molt remarcable, i sobretot, que l’autor enllaça la literatura amb l’art d’una manera sorprenent, ens qüestiona la forma de veure el món, ens apropa a una realitat diferent per a descobrir noves aproximacions que modifiquen la nostra percepció, possiblement aconsegueix en la majoria de contes el redescobriment de sensacions, percepcions pròpies.

Empar Sàez

Codi genètic, d’Amàlia Lafuente

Tertuliana Crítica: Llibre

De l’autora, si teniu el llibre a les mans, poca cosa més podem afegir al que s’hi explica a la solapa d’aquesta edició.

Nascuda a Barcelona el 1952, Amàlia Lafuente és metgessa i professora titular de farmacologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica, doncs, a la docència i a la recerca, dirigint tesis doctorals i publicant articles científics i de divulgació. Aquesta formació professional és la que marca la novel·la d’aquest mes del nostre Club de Lectura Virtual. La mateixa autora ja ens indica que s’ha centrat en una malaltia que afecta moltes persones, encara que “a dia d’avui és una de les que té un tractament farmacològic menys efectiu” (enllaç directe cap al bloc d’Amàlia Lafuente).

Codi genètic, guanyadora del “XVI Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa” i “XXII Premi Països Catalans Solstici d’Estiu, 2009” és la seva primera novel·la. Amàlia Lafuente assegura que ha ocupat quatre anys per escriure-la després de passar per l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, experiència que recomana. Ha tingut una molt bona acollida entre els lectors i està prevista la seva traducció al castellà aquest proper any 2011.

Quant a la lectura he de dir, per començar, que em va agradar la sensació de trobar-me davant d’una autora valenta que es llençava a l’aventura d’obrir nous camins. Potser aquesta afirmació és agosarada, però considero que l’Amàlia Lafuente enceta amb Codi genètic una nova via dins el panorama literari català: la novel·la mèdica. Un de tants subgèneres que existeixen bàsicament en la narrativa estatunidenca (potser el màxim exponent el tenim en la figura de Robin Cook), i que a casa nostra encara no s’ha explotat.

A més, ho fa amb una història interessant que es mou entre l’àmbit professional de la investigació (amb les enveges, competències i picabaralles que se’n deriven) i l’àmbit privat i emocional dels personatges, sobretot en el cas de la protagonista, la Marina Fontcuberta, un personatge molt ben treballat.

Situem-nos en la trama: la Marina Fontcuberta és una becària, filla d’un investigador de renom, que fa recerca per trobar algun fàrmac que permeti lluitar contra la malaltia de l’Alzheimer. Per un seguit de circumstàncies que no detallaré, hi ha canvis importants en l’equip directiu de l’institut on treballa, i ella es veurà arraconada i sense possibilitats de continuar la investigació. Però després d’uns dies en què es dóna per vençuda i accepta la nova situació, reaccionarà i decidirà continuar, d’amagat, la recerca. Serà així com aconseguirà, gairebé de manera fortuïta, trobar un punt de partida ferm per a l’elaboració del fàrmac contra l’Alzheimer. A partir d’aquí la intriga està servida: hi haurà una lluita entre dos grups d’investigadors per tal de ser els primers d’aconseguir aquesta troballa. I tota aquesta competitivitat, la pressió del dia a dia, la desconfiança… lligarà perfectament amb els sentiments i l’evolució personal de la Marina.

També voldria remarcar la defensa que fa l’autora dels becaris, els qui realment es dediquen a la investigació, enfront dels investigadors ja consolidats, que ocupen gran part del seu temps en la gestió de recursos. Potser aquest seria un bon tema de debat si algú de vosaltres domina aquest camp.

En definitiva crec que ens trobem davant d’una novel·la mèdica dirigida a un ampli sector de lectors: que no us faci por la idea de xocar amb possibles tecnicismes que enterboleixin la lectura perquè no és el cas. Codi genètic, segons el meu parer, és una bona novel·la, d’aquelles que no saps deixar un cop l’has començada.

Sílvia Romero

La tomba de les llumenetes, d’Akiyuki Nosaka

Tertuliana Crítica: Alícia Gataxica

Akiyuki Nosaka, l’autor, va néixer en 1930 en la ciutat de Nakamura, situada en la prefectura de Kanagawa; el seu naixement va provocar una greu malaltia a la seva mare, que, per això, no podia fer-se càrrec dels petits i la família es va traslladar a viure amb la seva tia; no obstant això, la seva mare es va recuperar i la família va tenir una altra nena, Keiko. En 1945, durant els intensos bombardejos americans, el seu pare va morir i la seva mare va emmalaltir greument. Poc temps després, la seva germana també va morir a causa de la malnutrició.

La història que Hotaru no Haka (títol original de La tomba de les llumenetes) ens narra té claríssimes similituds pel que fa a la seva vida real.

Nosaka és principalment un escriptor de la postguerra, que narra les contradiccions de la societat japonesa d’aquest període, però alhora posa l’accent en les causes que van provocar la participació de Japó en aquest esdeveniment històric. En Hotaru no Haka podem apreciar una crítica a la societat tradicional japonesa, en el sentit de la forma que es va involucrar en la guerra.

Hotaru no Haka és sobretot un al·legat pacifista, però alhora pessimista. L’autor no escatima els detalls a l’hora de descriure la penosa situació de Seita i la seva germana Setsuko, la misèria que estan obligats a viure, la despreocupació de la resta de la societat davant els seus problemes. En definitiva, una sèrie d’esdeveniments i actituds que desemboquen inevitablement en un desenllaç tràgic.

En aquest sentit, us puc recomanar la  pel·lícula d’Isao Takahata amb el mateix títol. Si llegiu el llibre, apreciareu que aquesta segueix fidelment la història de Nosaka fil per randa, però hem de dir que Nosaka és un autor, com gairebé tots els de la seva generació, extremadament realista, així que no trobarem en aquest llibre les dosis de lirisme que es poden apreciar en la pel·lícula homònima, sinó dures descripcions de la realitat, encara que sempre vistes des del punt de vista del protagonista, Seita —alter ego de l’escriptor, sens dubte.

En definitiva, una història trista és una d’aquelles petites històries que amb poques paraules (poc menys de 25 pàgines) té molt a dir-nos. Sobre la gent malvada i sobre la grandesa d’altra gent, sobre la superació i, sobretot, dels nens, com els nens sovint demostren una valentia i una fortalesa molt superior a la majoria d’adults.

Em sembla una terrible lliçó de vida, d’aquelles experiències que malgrat que et fan un nus a l’estómac val la pena conèixer en tota la seva duresa i franquesa. Alhora podem veure l’efecte mirall des de l’altra banda d’Àsia. L’autor de La tomba de les llumenetes està a l’altra cara del mirall i és bo mirar a la gent que hi ha a l’altre costat i veure que malgrat la circumstància orteguiana hem de ser capaços d’entreveure als altres a través del vel. Però sovint ens costa mirar a l’altre costat del mirall perquè, segons LeviStraus,  ens fa por trobar a l’altre costat algú no pas gens diferent de nosaltres mateixos.

Per últim, però potser per a mi més important, vull explicar-vos com em vaig apropar jo a aquesta novel·la. La meva filla va anar al cinema a veure La tomba de les llumenetes quan tenia 10 anys amb els amics en una sessió especial del Saló del Manga. Llavors la vam veure juntes i vaig al·lucinar, perquè era una peli magnífica, amb un tema dur, franc, sense amagar res ni mica de l’esquinçament que provoca una guerra en una família, en uns nens, en una societat civil, i era ma filla que l’havia comprès perfectament qui me l’explicava a mi. El director d’aquella pel·lícula infantil era un director magnífic per fer arribar un tema com aquell sense amagar cap factor de cruesa però, alhora, parlant amb una tendresa extrema que feia estremir, comprensible per a qualsevol nano i sobretot per a qualsevol adult. Des de llavors he seguit les pel·lícules d’aquest director amb un altre director Hayao Miyazaki i Estudis Gimbli i no m’he penedit perquè m’han demostrat que tenen l’art i la intel·ligència de fer arribar a la gent jove els temes importants de la nostra societat de forma clara, franca i alhora amb un llenguatge comprensible i entenedor. Imagino que veureu aquestes pel·lícules com infantils i de manga però doneu-les una oportunitat, i recordeu que han rebut algunes d’elles el Globus d’Or de la Berlinale, o el premi a millor pel·lícula del Festival de Venècia.

Alícia Gili