Associació de Relataires en Català


Acta del veredicte del “Concurs ARC de Microrelats 2010. ARC A LA RÀDIO”
11 Setembre 2011, 12:21 PM
Filed under: Comunicats, Concursos, Recitals

El jurat del “Concurs ARC de Microrelats 2010. ARC A LA RÀDIO”, convocat sota el tema genèric Secrets, integrat per 22 persones entre associats i relataires, després de llegir i valorar els 45 microrelats seleccionats al llarg de la present convocatòria, han atorgat aquests tres premis:

 

 

3r Premi per al microrelat Posar-se al dia, presentat sota el nom de crohnic

 

2n Premi per al microrelat  La versió oficial, presentat sota el nom de Vladimir

 

1r Premi per al microrelat El manuscrit, presentat sota el nom d’Alícia Gataxica

 

 

 

 

Argentona, 10 de setembre de 2011

Anuncis


Lliurament premis “Concurs ARC de Microrelats 2010. ARC A LA RÀDIO”
12 Juliol 2011, 2:34 PM
Filed under: Comunicats, Concursos, Recitals

 

L’equip responsable del programa HISTÒRIES de Ràdio Argentona, encarregats de l’organització de l’acte de lliurament de premis del “Concurs ARC de Microrelats 2010. ARC A LA RÀDIO”, ens comunica que ja tenen data assignada per a aquesta celebració.

 

L’han emmarcat dins de les diverses activitats programades al voltant de l’11 de Setembre, i tindrà lloc el dissabte 10 de setembre de 2011.

 

L’hora exacta i el lloc encara estan per determinar. Però serà en algun local de la mateixa població (Argentona), i en un horari de tarda-vespre.

 

Tan aviat com disposem de més informació us la farem arribar.

 

Gràcies,

 

Junta de l’ARC

 



“Júlia M.”, de Sílvia Romero
5 Mai 2011, 12:14 PM
Filed under: Club de Lectura Virtual ARC, Curs 2010-2011, Recitals

 Júlia M., de Sílvia Romero

Tertulià Crític: Ferran Planell

 

Per molt monòtona, plana i previsible que ens pugui semblar la vida, i em refereixo a cadascuna de les nostres ­–de vides–, dóna moltes voltes. I entre de tantes ­–vides– que tantes en donen –de voltes–, no es pot esperar sinó, que algunes o moltes d’elles, acabin entroncant-se. Això que sembla tan natural, i en ser-ho, tan assumit alhora, no desperta les mateixes inquietuds entre nosaltres. Sempre hi haurà qui dóna per fet i per bo tot el que li escau, i qui del que li escau en fa un motiu de recerca. És precisament d’un d’aquests dels que jo anomeno inquiets ­–inquieta en aquest cas–, de qui tracta el llibre.

Hi ha llibres que hom s’ha d’esforçar per a què acabin sent llegits i d’altres que enganxen. Júlia M. m’ha atrapat del tot a la pàgina 15, i això que les 10 primeres són: en blanc, títols, drets d’autor i d’edició i, com no, una dedicatòria i un parell de cites.

Tot i així, el llibre té un defecte i s’ha de dir: És massa curt. Quan un autor –autora, perdó– aconsegueix fer-te entrar amb els cinc sentits dins d’una història, acabar-la amb tan sols 163 pàgines (he descomptat les que no són pròpiament novel·la) és una mena de sacrilegi.

Ara bé, també he de reconèixer que en ser primet, facilita molt la seva lectura en qualsevol positura i elimina tota mena de perills. Dic això, perquè si teniu per costum llegir estirats al llit –tot i no ser el cas d’aquest, doncs, dubto que us adormiu llegint-lo–, n’hi ha d’altres que pel seu volum i pes, si per ventura se us desprenen de les mans, el risc d’estaborniment és molt alt.

Feta la broma, deixem el continent i fixem-nos en el contingut. Dins d’una narració en primera persona farcida de diàlegs que li donen un molt bon ritme, hi conviuen 2 gèneres literaris més. El dels diaris i dietaris íntims, i l’epistolar. El primer d’ells només ens el trobarem en començar i en acabar. L’altre, l’epistolar, estarà present durant tota la seva durada, alternant-se amb molt d’encert amb la narració pròpiament dita. No sé a vosaltres, però pel que fa a mi personalment, m’agraden molt les cartes. De fet les trobo a faltar, i quan m’és possible, les emulo encara que sigui en forma de mail. La literatura que s’ha arribat a produir quan s’escrivien cartes de debò, per molt que no s’arribi a publicar mai, haurà estat d’una qualitat i extensió admirable. Per això, considero que aquest toc que ens afegeix la Sílvia, li dóna un aire molt especial al llibre. El fa, si cal, encara millor.

Per referir-me al seu argument, just he començat parlant de vides que donen voltes, de vides que s’entronquen i de persones que senten més o menys inquietud a l’hora d’esbrinar el significat de la pròpia vida, o fins i tot de la dels altres. Seguiré una mica en aquesta mateixa línia, de xerrar molt i dir poc, per aprofundir-hi. Si en encetar-lo ­–el llibre– ens imaginem embarcats i disposats a navegar-lo, ens trobarem davant d’un riu cabalós, farcit d’afluents. Un riu que durant els seus trams d’aigües tranquil·les ens conduirà per plàcids moments de lectura, i que quan l’orografia les transforma en ràpids, ens esperonarà la imaginació fent-nos créixer l’avidesa per la lectura. Dit de forma més planera, un argument sòlid, sustentat…, o no, millor encara, molt ben sustentat en més d’una trama. I dins de tot aquest entramat, vull fer menció expressa de la manera sorprenent en què la autora fa aparèixer, just a punt d’entrar en l’última quarta part del llibre (pàg. 119), un nou personatge, la Sònia, amb el que començarà a ordir el desenllaç final.

I ja que he tret a la palestra un dels personatges, aprofitaré per fer-ne sortir algun més. I ho faré dient-ne el nom, el seu paper dins del llibre, i una dada més: També diré el seu significat més comú. La seva etimologia.

Començaré pel que ja he dit, i en només en aquest cas obviaré identificar al personatge.

SÒNIA: Un nom que significa: Sagaç. Que estima l’harmonia de les formes i els mètodes persuasius.

Segueixo,

ELISA (protagonista principal i narradora de la història): Nom d’origen hebreu. Significa: Déu l’ha ajudat.

FAUST (marit de la Elisa): Del llatí feliç, a qui afavoreix la sort (i com tot, suposo que fins que s’acaba).

ANTÒNIA (mare de l’ Elisa): També ve del llatí i no és clara la seva etimologia. El seu significat més probable és: digna de lloança.

CLARA (filla de l’ Elisa): Un altre nom provinent del llatí. I de ben segur el de significat més clar: Claredat.

CLÀUDIA (d’aquest personatge em limitaré a dir que és un dels grans interrogants de la història): El significat del seu nom? Que camina defectuosament, que ranqueja.

REMEI (Una bona amiga de l’Elisa): de significat també fàcil d’encertar, vol dir: Solució. La que alleuja i cura els mals.

I per acabar, consti que només he dit “alguns”

FIDELINA (Una altra amiga de l’Elisa, aquesta, entre cometes) Nom de significat també prou suggeridor per ell mateix: La que és digna de confiança.

Pensant precisament si en escollir aquest últim, l’autora ho havia fet cercant un punt d’ironia, em vaig interessar pels altres.

Potser a vosaltres també us passarà mentre llegiu, que us acabeu preguntant si l’elecció dels noms és pura coincidència o per contra, és el resultat de tot un treball de recerca.

En aquests temps en què la paraula Maridatge està tan de moda, i que ha traspassat de ser un pur impost per impostar-se com a reina a l’hora de definir una bona conjunció, em permetreu que jo també l’utilitzi ara i aquí, per dir que el maridatge que aconsegueix la Sílvia entre els distints estats d’humor és de subtil exquisidesa. Alegria i tristor. Tan bon punt ens esbossa un somriure, com fa que els ulls se’ns humitegin. I això ho fa d’una manera tan natural i lligada, que la seva continuada alternança ens deixarà un molt bon regust de boca no només mentre el llegim, sinó fins i tot en el moment de donar-lo per acabat i tancar-ne les tapes. I no us estranyi si algun dels somriures us acaben en rialla, i els ulls humitejats en sanglot. Hi ha passatges amb molta força en ambdós sentits. En dues paraules: plorareu i riureu.

Jo n’he gaudit molt amb la seva lectura, i per tant, no em costa gens recomanar-vos-el. Llegiu-lo.

I em permetreu acabar amb un consell: Abans de llegir el final, torneu a llegir el començament.

M’explicaré. Ja us he comentat que dins del llibre hi trobareu també un xic escrit amb gènere de diaris i dietaris íntims. Són només les primeres quatre pàgines, i les tres últimes. Llegiu abans de les tres últimes, altre cop les quatre primeres. Val la pena fer-ho.

Gràcies. Llegiu-lo. Us agradarà molt.

Ferran Planell

(visita el video presentació de la novel·la Júlia M.)

 

 

.



“I aleshores no en quedà cap (Deu negrets)”, d’Agatha Christie
5 Abril 2011, 4:36 PM
Filed under: Club de Lectura Virtual ARC, Curs 2010-2011, Recitals

I aleshores no en quedà cap (Deu negrets), de Agatha Christie

Tertulià Crític: Vicenç Ambrós

 

 

  1. 1.                   I aleshores no en quedà cap (Deu negrets)

 

Deu negrets / I aleshores no en quedà cap (And Then There Were None en anglès) és una novel·la detectivesca d’Agatha Christie, publicada per primera vegada al Regne Unit el 6 de novembre de 1939, sota el títol Ten Little Niggers i als Estats Units durant el mes de gener de 1940 sota el títol And Then There Were None. A la novel·la, deu persones, que prèviament han estat còmplices o responsables de la mort d’altres persones i han escapat de la justícia, reben la invitació d’una persona que no es presenta i només s’identifica vagament per tal d’acudir a una illa solitària. L’amfitrió redacta les citacions amb diversos matisos: en alguns casos diu que hi trobaran velles amistats, en d’altres simplement els fa encàrrecs laborals o professionals.

Tot i que a l’illa només hi ha les deu persones convidades (dues de les quals formen el servei domèstic i una tercera hi acut amb l’encàrrec d’exercir de secretària de l’amfitrió), cadascuna d’elles rep una amenaça. Els personatges registren l’illa i no hi troben cap altra persona. L’ambient i l’escenari dels fets il·lustren una de les característiques bàsiques de la denominada novel·la enigma: una llista tancada de persones sospitoses en un espai reduït i limitat.

D’altra banda, les morts que se succeeixen s’ajusten d’una manera força metòdica als versos d’una popular cançó infantil, coneguda amb el nom de Deu negrets. Agatha Christie va posar aquest mateix títol a l’obra (Ten Little Niggers), però en posteriors edicions es va substituir per l’últim vers de la cançó infantil.

Agatha Christie s’ha inspirat en lletres de cançons infantils per escriure també altres novel·les, com ara La mort visita al dentista (One, Two, Buckle My Shoe), Cinc porquets (Five little pigs), Un grapat de sègol (Sing a Song of Sixpence) o Assassinat al carrer Hickory (Hickory Dickory Dock).

La crítica elogiar els girs sorprenents de la trama, que la valoraven millor  que la de l’Assassinat de Roger Ackroyd. No obstant això, cal remarcar també les crítiques negatives focalitzades en les reminiscències racistes del títol primitiu (Ten Little Niggers) i, de retruc, en dos altres aspectes de la novel·la: el nom de l’escenari del crim (l’Illa del Negre o de l’Indiet, o Indian Island) i el fet d’haver-se inspirat en la cançó infantil Ten Little Niggers.

Malgrat tot, I aleshores no en quedà cap és la novel·la de més èxit d’Agatha Christie. Amb uns 100 milions d’exemplars venuts fins ara, és el llibre de misteri més venut arreu del món i el setè llibre més popular de tots els temps. Se n’han fet obres de teatre, pel·lícules i un videojoc. 

  1. 2.                   Teatre i cinema

 

El 1943, Agatha Christie va adaptar la trama per tal de convertir-la en una obra de teatre. Mentre l’adaptava, es va considerar que l’audiència no valoraria positivament una trama tan sinistre que acabés amb la mort de tots les personatges, un fet que des del punt de vista dramàtic o interpretatiu tampoc no funcionava massa bé. Per aquest motiu, ella mateixa va refer el final la història.

Aquest mateix final fou adoptat per les dues adaptacions cinematogràfiques de l’obra. La primera, del 1945 i titulada “And Then There Were None” (I llavors no va quedar cap), fou bastant fidel a la novel·la original, si bé el final era el que la pròpia Agatha Christie havia pensat per a l’obra de teatre. La segona, de l’any 1974 i titulada Deu Negrets, encara es va allunyar més de la novel·la original, en situar l’escena dels crims en una mansió ubicada a l’Iran, concretament al bell mig del desert, i també pel fet d’incloure una trama paral·lela que no tenia res a veure amb la primitiva història.

L’any 2003 es va estrenar la pel·lícula Mindhunters (Caçadors de ments), inspirada en la primera versió cinematogràfica de I aleshores no en quedà cap.

Per últim, cal remarcar que el 14 d’octubre de 2005 es va estrenar al Teatre Gielgud de Londres una nova versió teatral de l’obra, escrita per Kevin Elyot i dirigida per Steven Pimlott. En aquesta nova adaptació, Elyot va retornar a la versió original de la història recuperant el final previst a la novel·la.

  1. 3.                   Agatha Christie

 

3.1.               Biografia

Agatha Mary Clarissa, Lady Mallowan, coneguda amb el nom d’Agatha Christie Mallowan (15 de setembre de 189012 de gener de 1976), ha estat, segurament, l’escriptora anglesa de novel·la detectivesca més important i innovadora. Sovint és anomenada la reina del crim. També va escriure diverses obres de teatre, un llibre de poesia i sis novel·les romàntiques que va firmar amb el pseudònim de Mary Westmacott.

Agatha Christie és l’escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l’autora més venuda de qualsevol gènere, excepció feta de William Shakespeare. S’han venut al voltant de dos mil milions d’exemplars dels seus llibres en anglès, i uns altres mil milions en les més de cent llengües en què ha estat traduïda.

Christie va publicar més de vuitanta novel·les i obres de teatre (qualificades en alguna ocasió “d’artefactes literaris d’impecable i implacable eficàcia”), principalment del tipus d’habitació tancada i de problema o enigma a resoldre (“qui ha comès el crim?”), en la majoria de les quals intervenia algun dels seus personatges principals, Hèrcules Poirot o Miss Marple. Encara que li agradava variar en la forma establerta de les històries detectivesques, era escrupolosa en el fet de jugar net amb qui llegia l’obra i no amagar-li cap tipus d’informació per tal que pogués resoldre el misteri.

Algunes de les seves novel·les s’han portat al cinema, fins i tot en diverses ocasions (Assassinat a l’Orient Express, Mort al Nil, Després del funeral, Mort sota el sol, Cita amb la mort, etc.)

Entre els actors que han interpretat a Poirot destaquen Albert Finney, Peter Ustinov i David Suchet. Aquest últim és, potser, el que millor encarna el personatge ideat per l’autora britànica.

Pel que fa a les actrius que han interpretat en alguna ocasió a Miss Jane Marple destaquen, entre d’altres, la Margaret Rutherford (la qual va conferir un punt de comicitat al personatge, que va interpretar al costat del seu marit, Stringer Davis), Angela Lansbury, Joan Hickson, Geraldine Mc Ewan i Julie McKenzie.

Altres personatges rellevants i/o recurrents en les obres d’Agatha Christie són el capità Arthur Hastings (el “doctor Watson” d’Hercule Poirot), la Felicity Lemon (secretària de Poirot), l’investigador Parker Pyne, la parella d’investigadors formada per Tommy i Tuppence Beresford, l’inspector Japp d’Scotland Yard i l’interessant personatge d’Ariadne Oliver, que apareix en determinades obres (la majoria de les quals protagonitzades per Poirot) i del qual s’ha dit que podia ser l’alter ego de la pròpia autora.

3.2.               Curiositats

En aquest apartat, cal tenir en compte el misteri que la pròpia autora va protagonitzar el desembre de 1926, quan va desaparèixer durant més de deu dies, un fet que va fer córrer rius de tinta. Aleshores era ja una autora ben coneguda i gaudia de l’èxit de la seva sisena novel·la, “L’assassinat de Roger Ackroyd“. El vehicle, junt amb les seves pertinences, va ser trobat al cap d’unes hores a prop d’una cantera de Guilford, al sud de Londres. La preocupació va finalitzar el 14 de desembre, quan va ser reconeguda en un luxós hotel de Harrogate, prop de la capital, en el qual s’allotjava amb el nom de Theresa Neele, el de l’amant del seu marit. Segons sembla, va resultar difícil fer-li reconèixer la seva pròpia identitat, i ella mai no va fer cap declaració sobre aquell episodi. El que en realitat va succeir es desconeix encara avui, i com a anècdota d’aquest capítol es pot comentar que fins i tot Arthur Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, va participar en les investigacions per tal de localitzar la popular escriptora.

D’altra banda, el 1930 es va casar (tot i estar divorciada) amb el catòlic Max Mallowan, un arqueòleg catorze anys més jove que ella. Arrel d’aquesta circumstància, Agatha Christie va pronunciar una de les seves frases més populars: casa’t amb un arqueòleg. Com més vella et facis, més encantadora et trobarà.

Vicenç Ambrós



“La Princesa de Jade”, de Coia Valls
2 Març 2011, 7:32 PM
Filed under: Club de Lectura Virtual ARC, Curs 2010-2011, Recitals

La princesa de jade, de Coia Valls

Tertuliana Crítica: Unaquimera

 

Aquesta obra, la primera que l’autora ha escrit per a adults, ha rebut el darrer Premi Néstor Luján de novel·la històrica. No ha estat per casualitat, sinó que l’ha guanyat per mèrits propis: totes les crítiques hi coincideixen.

Al meu parer, el major encert de la Coia en aquest aspecte és el d’estar molt ben documentada i assortida d’informació, i evitar l’error d’encabir dins el text totes les dades que posseeix: ben al contrari, les fa servir amb prudència, sense afeixugar ningú. L’obra no defrauda a cap lector interessat per la Història, però tampoc aclapara a qui no té especial interès en Ella amb informació supèrflua.

Molt ben situada dins una època històrica força llunyana, ens l’apropa de forma eficaç. L’acció comença en l’any 551 després de Crist, quan l’emperador Justinià, per desig exprés d’una Teodora que sent apropar-se la mort i anhela un tipus determinat d’immortalitat, organitza una expedició a la Xina per descobrir el secret més ben guardat de l’Orient i obtenir un botí preuat.

Transcorre majorment en entorns exòtics,  i a força de detalls reveladors i significatius, gens sobrers i ben distribuïts, permet imaginar-los amb tots els sentits.

Al mateix temps, enriqueix a qui la segueix amb coneixements curiosos: Tot llegint, hom s’assabenta sense esforç del turbulent passat de l’emperadriu bizantina i de l’existència dels camells bactrians o la utilitat dels cormorans, de la profunditat de les vivendes subterrànies a la Capadòcia, l’existència d’antics països oblidats com la Sogdiana i de la bellesa del Suiseki ( les pedres-paisatge ), de les tradicions dels monjos nestorians i dels secrets confiats mitjançant el llenguatge femení del  “nu shu”,  incomprensible per als homes…

Crec, però, que no se la pot considerar només una novel·la històrica, malgrat ho és, i bona.

També és, evidentment, una novel·la de viatges, ja que narra un periple fascinant a través d’uns  panorames subjugadors. El viatge, però, no consisteix tan sols en recórrer una distància: és entès com una metàfora de vida; el camí, com un mestre.

El recull de paisatges conté belles descripcions que destaquen amb relleus propis, colors matisats, textures detallades, profunditat i encant… algunes d’aquestes descripcions resulten acollidores, carregades de frescor o calidesa, altres feréstegues, vessant duresa i aspror, però totes són plenes d’atractiu i de màgia.

L’exquisida prosa poètica, emprada amb mesura, mereix un comentari més extens, sens dubte.

És un llibre d’aventures, en el sentit clàssic del terme, ja que els seus protagonistes corren diferents tipus de vicissituds; però no es limita a narrar objectivament les seves peripècies, cosa que fa, per cert, amb fluïdesa: hi ha un vessant filosòfic i de reflexió per a qui vulgui aprofundir.

I és una novel·la de personatges, sense ser estrictament biogràfica.

Un dels principals és el mateix paisatge, que serveix de fil conductor i d’escenari natural privilegiat per als drames humans. Tant els protagonistes com  els secundaris, els reals i els imaginats per l’autora, evolucionen davant els ulls del lector, que a poc que sigui perspicaç, arriba a sentir-se un espectador privilegiat. I empaiten els seus somnis… Tots (homes i dones, pares o fills, joves i adults, deixebles o mestres, emperadors, artesans, nòmades, soldats, savis, bojos, princeses, tirans, prostitutes, monjos, amants…) juguen el seu paper en una obra coral.

Ben construïda, aquesta novel·la històrica, de viatges, aventures, amor i aprenentatge, conté, doncs, capítols que descriuen paisatges exòtics i altres que mostren paisatges interiors, parlen de proeses individuals i col·lectives, de diferents amors, d’atracció física, de sexe sense amor i d’amistat, de drames personals i universals, d’incidents predictibles i altres imprevisibles, mostra les contradiccions humanes i els possibles pactes a establir entre la realitat i el desig, deixa anar sentències d’aquelles que truquen al cor i el desvetllen…

(video de la novel·la: http://www.youtube.com/watch?v=4RCnMQqLubQ)

En resum: Malgrat el rerefons és real i els seus personatges històrics, coneguts, és una obra de ficció versemblant, interessant i equilibrada, la lectura de la qual entreté i encisa.

Maite Crespo



POEMACTE
23 febrer 2011, 1:00 PM
Filed under: Kosmopolis 2011 - POEMACTE, Recitals

Comentaris tancats a POEMACTE


POEMACTE: funcionament
23 febrer 2011, 12:59 PM
Filed under: Comunicats, Kosmopolis 2011 - POEMACTE, Recitals

  

  • Què és el POEMACTE (performance poètica)

 

El Poemacte, activitat programada dins l’edició del KOSMOPOLIS’11, és una trobada participativa i oberta a tothom dedicada a la poesia. Se situa en la línia de les ja conegudes performances col·lectives que darrerament s’han convocat a diversos indrets mitjançant la xarxa social. En aquest cas és una performance poètica.

Consisteix a dur a terme la lectura de poemes per part de rapsodes no professionals; una lectura que es farà de forma simultània (tothom alhora) mentre hom camina pel lloc de trobada, tot aconseguint un murmuri poètic, un instant de calma enmig de la ciutat gràcies a la participació espontània dels rapsodes que cada dia caminen pels nostres carrers.

  • Data del POEMACTE

 

Dissabte 26 de març de 2011, a les 18.30 hores, al Pati Kosmopolis (pati del CCCB)

  • Organització del POEMACTE

 

1. Hi pot participar tothom que vulgui convertir la poesia en una manifestació espontània de literatura al mig de la ciutat.

2. Trobada el dia i hora assenyalats en el lloc indicat pels organitzadors.

3. Els organitzadors lliuraran a cada persona que vulgui participar un full amb un poema imprès.

4. En iniciar-se el POEMACTE cadascú llegirà amb veu suau, com en un murmuri, el poema que li ha tocat, mentre camina pausadament pel lloc de trobada, deambulant sense destí.

5. En acabar la lectura del poema el participant alçarà el braç amb el full a la mà, sense dir res.

6. Quan dos participants es trobin prop l’un de l’altre amb el braç alçat (senyal que hom ha acabat amb la lectura-murmuri d’aquell poema), faran intercanvi de fulls i continuaran amb la performance tot llegint el poema del nou full. I així fins al final de l’acte.

  • Tempo del POEMACTE

 

El POEMACTE durarà 20 minuts, repartits de la següent manera:

2 minuts: lectura d’un poema d’un/a autor/a conegut/da (lectura individual per un sol rapsode)

7 minuts: lectura–murmuri (lectura col·lectiva)

2 minuts: lectura d’un poema d’un/a autor/a conegut/da (lectura individual per un sol rapsode)

7 minuts: lectura–murmuri (lectura col·lectiva)

2 minuts: lectura d’un poema d’un/a autor/a conegut/da (lectura individual per un sol rapsode)

 

 Junta de l’ARC